François Gigot de la Peyronie va ser un cirurgià – barber de Montpeller que es va convertir en el millor cirurgià de França de la primera meitat del segle XVIII i en el cirurgià personal del rei Lluís XV. Fundador de la Reial Acadèmia de Cirurgia i professor de l’Escola de Medicina de Montpeller, es va fer extraordinàriament ric, i per això mecenes de les institucions mèdiques. Va ser qui va fer la descripció més precisa de la malaltia que duu el seu nom.

Neix a Montpeller el 1678. El seu pare, originari de la Guaiana, era cirurgià barber i volia que el seu fill fos metge i no barber com ell, ja que aquesta era una activitat poc valorada socialment. Ell vol ser cirurgià i ingressa per aprendre l’ofici a l’obrador d’un cirurgià barber. Obté el diploma de mestre cirurgià barber de Montpeller als 19 anys.

El professor Chirac de l’Escola de Medicina de Montpeller, amic del seu pare, queda impressionat per les qualitats i l’empenta del jove François i li suggereix que vagi a Paris a millorar la seva formació. Amb una recomanació de Chirac pel seu amic el mestre George Mareschal (Fig.2), que era el cap de cirurgia de l’Hôpital de la Charité, La Peyronie marxa cap a Paris.

Fa una estada a Paris de dos anys i torna a Montpeller, on és nomenat cirurgià major de l’Hôtel Dieu Saint Eloi, l’hospital de la ciutat, i professor de l’Escola de Medicina amb només 24 anys. El 1704 deixa l’hospital per un temps breu perquè esdevé cirurgià de l’exèrcit que participa en la repressió d’una revolta a la regió de Cévennes, a la Provença, on es produïen freqüents conflictes entre catòlics i hugonots. El 1706 participa en la creació de la Societé Royale des Sciences de Montpeller.

Retorna a Paris, per exercir la cirurgia a l’Hôpital de la Charité el 1715. Aquest hospital fou fundat el segle XVII i tancat el 1935. Era l’hospital universitari de Paris i estava ubicat on actualment hi ha la Facultat de Medicina, al boulevard Saint Germain (Fig.3).

La Peyronie té un gran prestigi professional i rep malalts de molts indrets d’Europa. Són malalts seus el rei Stanislas I de Polònia, Pere el gran de Rússia, l’emperador Carles VII d’Alemanya, el dofí de França Lluís, i el duc de Chaulnes, entre altres.

La seva proximitat al rei de França li permet aconseguir que el rei signi una llei per la qual els cirurgians es separen del gremi de barbers, una reivindicació dels cirurgians plantejada des de feia temps, i també la creació, el 1731, de la Reial Acadèmia de Cirurgia, que La Peyronie presidirà durant onze anys. El 1736, a la mort de Mareschal, La Peyronie el substitueix com a cirurgià de Lluís XV.

La Peyronie és un cirurgià famós i molt ric. És pintat pel pintor de la cort Hyacinthe Rigaud, nascut a Perpinyà, que també pintarà el rei Lluís XV (Fig.4), i es converteix en un mecenes de les institucions científiques de França. Dota d’una biblioteca el Col·legi de cirurgians de Paris, fa construir un amfiteatre de disseccions anatòmiques a Montpeller, conegut com Hôtel Saint Côme (Fig.5), i dota de diners diversos premis als millors treballs quirúrgics.

El 1743 publica la descripció més completa de la malaltia de La Peyronie, que és una induració fibrosa dels cossos cavernosos del penis, i causa dolor i la curvatura del penis quan està en erecció (Fig.6), causant dificultats a la penetració i un impacte emocional negatiu a qui ho pateix.

La Peyronie fou un reformador de la Sanitat Militar, partidari de l’acció quirúrgica al front, i d’atorgar autonomia a les unitats mèdiques situades al lloc de l’acció militar.

Mor als 69 anys a conseqüència d’una sèpsia de punt de partida urinari, en relació a successius sondatges vesicals provocats per una litiasi vesical.

La Peyronie està molt present a la medicina de Montpeller, ja que la seva estàtua està a la porta de la Facultat de Medicina i un bust seu està a la sala del Consell de la Facultat (Figs. 7 i 8).

Referència:

Georges Androutsos. François Gigot de Lapeyronie (1678 – 1747), bienfaiteur de la chirurgie et promoteur de la fusion medicine-chirurgie, et la maladie qui porte son nom. Progrés en Urologie, 2002; 12: 526-532.