El nom de Giovanni Battista Grassi (Fig. 1) no és gens conegut fora dels malariòlegs, malgrat la importància d’haver descobert que el paludisme es transmet per les picades del mosquit Anopheles.

La sospita de que els mosquits eren el vector de la transmissió de la malària ja existia de feia temps, doncs la malària era endèmica en els hàbitats pantanosos, on hi ha un gran nombre de mosquits, i les crisis febrils pròpies de la malaltia es produïen en una època determinada, de juliol a mitjans d’octubre.

La primera troballa que donava una base científica a la responsabilitat dels mosquits com agents de transmissió del Plasmodium es deu al Dr. Ronald Ross (Fig. 2), un metge militar anglès, destinat a Calcuta on hi té un laboratori per investigar la malària. Ross havia après a dissecar mosquits amb el seu mestre Patrick Manson, el pare de la Medicina Tropical. Confirma, estant a Calcuta, la presència de Plasmodium en el tub digestiu del mosquit Culex i observa com els protozoos, que són al budell dels mosquits femella després d’haver picat una persona infectada, emigren cap a les glàndules salivals. Dedueix que són els mosquits femelles, ja que els mascles no són hematòfags, els que transmeten la malària al picar persones no infectades.

Quedava, però, confirmar aquesta hipòtesi. De fet, Theobald Smith ja havia demostrat que la febre de Texas es transmet entre el bestiar amb la picada d’una paparra.

Ronald Ross demostra que el mosquit Culex tranmsmet el Plasmodium a les aus, però no a l’home. La demostració de que les picades d’un altre mosquit, l’Anopheles, transmeten la infecció als humans la faran els italians Grassi, Bignami (Fig. 3) i Bastianell (Fig. 4).

El primer pas era saber quin mosquit era el millor candidat a ser el vector del paludisme en humans. Grassi, que a més de metge era un prestigiós zoòleg, recorre Itàlia durant un estiu recol·lectant espècies de mosquit i determinant si hi havia o no paludisme a la zona on recol·lectava.

Aquest primer estudi li permet observar que el mosquit Anopheles és l’únic present en totes les zones malàriques, i per tant és el vector candidat.

El primer experiment que dissenya Grassi tracta de comprovar que els mosquits Anopheles que hagin picat persones amb malària poden transmetre la malaltia si piquen una persona no infectada. Per aquest estudi disposa de la col·laboració de Bignami i Bastianelli, metges de l’Hospital Spiritu Santo, de Roma, on duen mosquits infectats per que passin la nit a l’habitació de dos malalts que portaven anys (sí, he dit anys!) ingressats i no havien tingut paludisme. Els mosquits només piquen de nit. Els dos malalts van fer un paludisme que va cedir amb quinina.

Grassi va fer l’experiment definitiu, que era comprovar que si no hi havia picades de mosquit aleshores no hi havia paludisme. El fa amb treballadors del ferrocarril de la província de Salerno, zona molt malàrica. Tapia amb una reixa metàl·lica molt fina les finestres dels dormitoris de 112 treballadors i familiars, que mai havien tingut paludisme i deixa sense reixa protectora les habitacions de 415 treballadors i familiars que havien tingut episodis de malària en el passat. Del primer grup que no van rebre picades de mosquit, només 5 van tenir una infecció lleu, segurament una recidiva d’una infecció que no coneixien, i dels segon grup tots van tenir un episodi febril. L’experiment va ser concloent. L’Anopheles transmet el paludisme.

Aquesta troballa, d’una importància fonamental, no va ser considerada pel Comitè Nobel com una prova suficient, per donar-li el premi Nobel a Grassi, juntament amb Ross. Aquest havia començat abans una campanya difamatòria contra Grassi, acusant-lo de frau científic deliberat, que mai va ser comprovat. El Comitè, dubitatiu, va buscar un àrbitre que resolgués el conflicte i va escollir Robert Koch, el qual sense cap dubte va desqualificar Grassi, recomanant que el premi es donés a Ross per haver descobert el cicle vital del Plasmodium.

El Comitè Nobel ignorava que Koch no seria un àrbitre imparcial, perquè tenia de feia anys una forta malvolença contra Grassi, que li havia criticat la metodologia i les conclusions d’un treball que Koch havia fet el 1888 a la Toscana, en el que postulava que els fills dels Anopheles infectats heretaven la infecció de les seves mares.

Grassi no va tenir el premi Nobel, però sí el reconeixement dels italians. Se’n va fer un segell en homenatge (Fig.5), i hi ha escoles i centres sanitaris que duen el seu nom.

Referència

E. Capanna. Grassi versus Ross : who solved the riddle of malaria?. Intern Microbiol., 2006; 9: 69 – 74.