Segurament cap dels lectors d’aquest espai ha sentit parlar del Dr. Mazza (Fig.1). Potser algun cinèfil el conegui per haver vist una magnífica pel·lícula argentina, Casas de fuego (1995) del director Juan Bautista Stagnaro, interpretada per Miguel Angel Solà, que explicava la vida d’aquest metge. Mazza va dedicar gran part de la seva vida a lluitar contra el mal de Chagas, malaltia endèmica de l’Amèrica Llatina que afecta de 5 a 12 milions de persones. És una malaltia de la gent pobra que viu en habitacles bruts, de parets de tova i sostres de palla al món rural (Fig.2).

Descoberta per Carlos Chagas (Fig.3), un epidemiòleg brasiler, aquesta malaltia està causada per un paràsit descobert per Oswaldo Cruz, també brasiler, el Trypanosoma cruzi. El vector que transmet la infecció és un insecte hematofàgic, la vinchuca, que viu a les escletxes de les parets i dels sostres, i surt de nit a alimentar-se. L’insecte deixa les seves dejeccions al lloc on fa la picada, i al gratar-se per la picor que produeix, la persona picada s’introdueix els protozous presents a les dejeccions de l’insecte.

Mazza era fill d’emigrants sicilians que es van instal·lar al poble de Rauch. Estudiant excepcional, es paga la carrera de medicina treballant com auxiliar de vacunacions primer, i com a Inspector de Salud Pública del seu poble més tard.

Acabada la carrera, treballa completa la seva formació a l’Instituto Nacional de Bacteriologia amb el Dr. Rudolf Kraus, metge argentí que havia treballat a l’Institut Pasteur de París en la vacuna de la ràbia. Mazza també treballava en el torn de nit a la Clínica del Dr. Arce, metge molt conegut que acabarà sent el rector de la Universitat de Buenos Aires. Allà coneix, el 1914, Clorinda Razori, que acompanyava la seva tia malalta. Mazza es casa amb ella aquell mateix any. Clorinda serà una bona esposa i una eficaç col·laboradora.

Passa un temps a l’exèrcit com a bacteriòleg de l’Hospital de les Forces Armades i li encomanen organitzar el llatzeret de l’illa Martin Garcia. Viatja a Europa l’any 1922, en un viatge que durarà dos anys finançat pel Dr. Arce a estudiar pràctiques de prevenció de les malalties transmissibles.

Coneix Charles Nicolle (1866-1936) (Fig.4), un bacteriòleg francès, director de l’Institut Pasteur de Tunis, que fou premi Nobel el 1928 pel seu descobriment de la forma de transmissió del tifus exantemàtic.

Nicolle viatja amb Mazza al nord-est d’Argentina per estudiar les parasitosis que es donen en aquella regió. Li suggereix crear un Institut per estudiar localment aquestes patologies. Mazza aconseguirà que el govern creï la Misión de Estudios en Patologia Regional Argentina (MEPRA), que Mazza dirigirà fins a la seva mort. Allí es formen metges locals, es fa recerca en patologia infecciosa, i es dicten normes i recomanacions per lluitar contra el vector responsable de la malaltia de Chagas. Mazza viu i treballa en un vagó de tren, amb el que pot recórrer tot el país (Fig.5).

Les contribucions de Mazza són notables: identifica la vinchuca com a vector de la malaltia (Fig.6), reconeix que hi ha formes agudes i formes cròniques de la malaltia, observa que la taxa de mortalitat de la forma crònica és elevada, habitualment per cardiopatia, descriu la inflor de la parpella (dacrioadenitis) que és un signe que porta el seu nom, identifica com a reservoris naturals del paràsit els rats penats i rosegadors com l’armadillo, i defineix el mal de Chagas com una malaltia de la pobresa.

Mazza mor sobtadament d’un infart de miocardi durant un congrés mèdic a Monterrey (Mèxic). Segurament el seu hàbit de fumador compulsiu de cigarretes va tenir relació amb la seva mort, el 1946 als 60 anys.

El MEPRA no sobreviu a la mort del seu impulsor degut a les traves institucionals i polítiques a que va ser sotmès.

Referència

Cornejo, Andrés. «Vida y obra de Salvador Mazza: junio 6 de 1886-noviembre de 1946». Semana Médica (Buenos Aires) ; 1956; 108 (25): 843-856.