Avui dia, poca gent desconeix què és la celiaquia. Els malalts celíacs disposen d’informació per comprar aliments segurs, i quan van a un restaurant poden escollir plats que no contenen gluten, però no va ser fins a finals del segle XX que tenim mitjans diagnòstics sensibles i no invasius per la celiaquia, i tenim, a més, criteris terapèutics fiables.

Sorprèn que hagi passat tant de temps des de la primera descripció de la malaltia que va fer Areteu de Capadòcia, un metge nascut el segle I d.C a l’actual Turquia quan era una província romana, que assenyalava que els malalts celíacs no podien digerir un aliment.

La primera descripció clínica de la malaltia és mèrit d’un metge anglès del segle XIX, Matthew Baillie, que va dir que la malaltia era una diarrea crònica, que causava malnutrició i distensió abdominal. Fins i tot va suggerir que els malalts millorarien si només mengessin arròs.

Aquesta observació va quedar ignorada, fins que un pediatre d’un hospital de Londres, el Dr. Samuel Gee (1839 – 1911), va indicar que els malalts celíacs tenien diarrea amb unes femtes pàl·lides, pudentes, greixoses, que s’expulsaven amb ventositats, i que milloraven quan la dieta era ben poc farinosa. L’hospital encara existeix, es denomina Great Ormond Street Hospital i és el primer hospital per a nens d’Anglaterra. Fundat el 1852, és també l’hospital pediàtric més gran.

Aquest hospital compta, avui dia, pel seu sosteniment amb els drets d’autor del llibre de J.M. Barrie Peter Pan, després que li fossin cedits el 1929, en vida pel seu autor.

Qui es va acostar més a la identificació de la causa de la malaltia celíaca és el pediatre holandès Willem Dicke (1905-1962), que va observar durant la segona guerra mundial que la manca de blat coincidia amb una disminució del nombre de morts per celiaquia, i que al recuperar-se el conreu del blat la mortalitat tornava a ser la d’abans. A partir d’aquesta troballa, la rapidesa en la incorporació de nous coneixements sobre la malaltia adquireix un ritme molt més ràpid.

Dos anys després, el mateix Dicke demostra en la seva tesi doctoral, presentada a la universitat d’Utrecht, que l’exclusió del blat, el sègol, i la civada de la dieta dels celíacs fa remetre la malaltia.

El 1958, la Dra. Charlotte Anderson (1915 – 2002), una pediatra australiana, professora de la universitat de Birmingham, que fou la primera dona catedràtica de medicina al Regne Unit, va demostrar que el factor responsable de la malaltia era la gliadina, un component del gluten,

El 1954, el britànic John W. Paulley (1923-2013) havia observat en biòpsies quirúrgiques del budell prim de quatre malalts celíacs amb esteatorrea, una atrofia vellositària, que és la lesió pròpia de la malaltia. Quan es pot disposar d’un accés a la mucosa duodenal a través del fibroendoscopi, la biòpsia duodenal es converteix en la prova essencial per confirmar la sospita de celiaquia.

A partir de 1990, es descobreix la naturalesa autoimmune de la malaltia i ja es pot disposar de proves serològiques per fer el diagnòstic, molt menys incòmodes pels malalts que l’endoscòpia digestiva.

El gluten és la proteïna que aporta al pa i a la farina les propietats d’adhesivitat i elasticitat; que fan que la molla sigui esponjosa. Està present en tots els cereals i per les seves propietats s’utilitza com a base per extreure aromes naturals o com un espessidor de les salses. D’aquí la dificultat dels celíacs de seguir correctament la dieta, perquè el gluten pot estar present en plats o en productes insospitats.