Aquesta entrada del blog està dedicada al Dr. Tomàs Pinós per agrair-li que em descobrís el Dr. Gustav Simon. Concretament en un llibre seu que em va regalar fa anys: “Médicos y aventuras : historias del progreso de la medicina” editat per Planeta el 1996. El Dr. Pinós és un gastroenteròleg excel·lent, molt interessat per la història de la medicina (Fig.1). Fill de qui va ser cap del Servei de Gastroenterologia de l’Hospital de Sant Pau Tomàs Àngel Pinòs Marsell. Si trobeu aquest llibre en una llibreria de vell, compreu-lo. Val la pena.

Gustav Simon (1824 – 1876) (Fig.2) ha passat a la història de la medicina perquè va ser el primer que va fer una nefrectomia amb èxit, com a tractament d’una fístula en una ferida quirúrgica de la paret abdominal per on sortia orina, que s’acumulava a la cavitat abdominal per la secció de l’urèter en una intervenció quirúrgica anterior.

Simon era un cirurgià molt expert en la reparació de les fístules urogenitals, que eren molt freqüents a conseqüència de lesions produïdes durant el part, en una època on encara no hi havia obstetres competents. Les dones amb fístules urogenitals desprenien una olor permanent a orina que les acabava apartant de la vida social i a vegades de la vida familiar.

Nascut a Darmstadt (Alemanya), es gradua com a metge per la Universitat de Giessen l’any 1848. Pertany al cos de medicina militar de 1848 a 1861, al mateix temps treballa en un petit hospital de Darmstadt, el qual ha creat amb uns companys, on es dedica a la reparació de fístules urogenitals. Té tant d’èxit en la seva habilitat, que es converteix en un home ric.

Havia après aquest procediment d’un metge francès, Antoine Jobert de Lamballe (1795 – 1867) (Fig.3), que era el més expert al món en aquest tipus de cirurgia.

Jobert era un home d’origen molt humil, que havia estat infermer de l’Hospital de Sant Lluís, a París, durant deu anys, on feia d’auxiliar d’anatomia. Es va dedicar a estudiar com reparar les fístules urogenitals i com fer les sutures, perquè es mantinguessin tancades les fístules.

Va adquirir molt prestigi i va ser el mestre de Gustav Simon, que va passar amb ell un període de dos anys, 1851 i 1852. Jobert va morir el 1867 a conseqüència d’una paràlisi general progressiva causada per una sífilis.

Simon torna a Darmstadt després de la seva estada amb Jobert i millora la tècnica d’aquest, convertint-se en l’especialista més famós d’Alemanya. El seu prestigi el porta a Rostock al nord d’Alemanya, on és nomenat el 1861 professor de la universitat i cap del Departament de Cirurgia. Introdueix com a mètode docent llegir amb els alumnes els textos que tractin sobre els casos problema i els casos inhabituals amb què s’han d’enfrontar.

De Rostock passarà a Heidelberg el 1868, on funda una clínica. Allí assistirà a la pacient, Margaretha Kleb, una dona de 46 anys, esposa d’un obrer d’Offenbach, que havia estat operada per un cirurgià d’aquesta ciutat, no massa expert, d’un quist d’ovari. Fa una ovariectomia amb una histerectomia, amb la mala fortuna de seccionar inadvertidament un urèter. Se n’adona perquè la cavitat abdominal s’omple d’orina. No sap com arreglar el desastre i es limita a tancar la paret abdominal.

Apareix una fístula a la ferida operatòria per on surt orina. Visita al Dr. Simon, que la ingressa en una habitació de la Clínica d’Heidelberg per malaltes amb fístules, per aïllar-la de les altres malaltes.

Simon fa diversos intents de reparar la fístula, sense èxit, durant gairebé un any que la té ingressada. Finalment es planteja la resecció del ronyó per resoldre el problema. Les escasses nefrectomies realitzades fins aquell moment no havien estat planificades i van acabar amb la mort del malalt, com és el cas de Wolcatt, de Milwaukee, publicat al Philadelphia Medical and Surgical reporter de 1861-1862.

Proposa la nefrectomia a Margaretha, que ho accepta sense dubtar, i prepara la intervenció fent nefrectomies en 30 gossos, i polint la tècnica en cadàvers a la sala d’autòpsies. Quan se sent satisfet amb la seva tècnica quirúrgica, opera a la malalta el 2 d’agost de 1869, davant un públic de metges i estudiants. L’anestèsia es fa amb cloroform i l’operació dura 40 minuts. i la malalta després d’un post-operatori complicat, es recupera bé amb desaparició de la fístula (Fig.4). El 1870, Margaretha torna a casa.

La primera nefrectomia al Regne Unit no es farà fins 1872, per Arthur Durham al Guy’s Hospital de Londres, però el malalt va morir.

Simon va publicar un text sobre la cirurgia del ronyó: “Chirurgie der nieren” de 1871 (Fig.5). I va ser cofundador de la Societat Alemanya de Cirurgia el 1872. Mor el 1876 d’una ruptura d’un aneurisma d’aorta.