Cushing ha estat un dels grans cirurgians dels Estats Units. Estudiant a la universitat de Yale, on destacà en activitats esportives, fa la carrera de Medicina a la universitat de Harvard. És intern de cirurgia del Massachusetts General Hospital, on comprova els pèssims resultats de la cirurgia general, fet pel que escull dedicar-se a aquesta àrea.

Fa la residència al John Hopkins Hospital de Baltimore, al costat del gran cirurgià William Halsted (1852 – 1922). Durant els 3 anys de residència, treballa al Hunterial Laboratory de l’hospital on fa estudis experimentals en neurocirurgia.

Acabada la residència, passa un any a Europa visitant els principals centres quirúrgics. Contacta amb Victor Horsley, considerat el primer neurocirurgià d’Anglaterra, visita Theodor Kocher, el primer cirurgià guanyador del premi Nobel, a Berna, i finalitza l’estada passant un mes amb el neuròleg anglès Charles Sherrington.

El 1901, torna a Amèrica per treballar a l’hospital John Hopkins, però aviat el contracta la universitat de Harvard com a professor de cirurgia i cap del servei de cirurgia de l’hospital Peter Bent Brigham de Boston, càrrecs que exercirà durant 20 anys, dedicat preferentment a la neurocirurgia.

Quan esclata la primera guerra mundial, té 45 anys i s’allista a l’exèrcit per organitzar un equip mèdic que doni suport als hospitals francesos del front. Ha obtingut el grau de tinent coronel quan torna a casa.

Els grans mèrits de Cushing han estat sistematitzar la cirurgia nerviosa, i ensenyar a operar pausadament el cervell, amb una manipulació delicada dels teixits i una hemostàsia feta amb molta cura. Va fer notables aportacions, com el registre sistemàtic de la tensió arterial durant l’acte operatori, la descompressió cranial, l’ús de l’electrocoagulació, el tractament quirúrgic de la paràlisi facial i l’ús dels raigs X pel diagnòstic dels tumors cerebrals, entre d’altres.

Cushing redueix dràsticament la mortalitat de la cirurgia cranial, que passa de 90% abans de Cushing al 10% després. Crea una escola de neurocirurgia on hi assisteixen alumnes de tot el món. Crea la Societat de Neurocirurgians el 1920, la primera societat del mon d’aquesta especialitat. Interessat per la funció de la hipòfisi, descriu, el 1912, la malaltia que duu el seu nom a partir de 12 pacients que ell havia assistit.

En retirar-se de l’activitat quirúrgica, el 1932, es trasllada a la universitat de Yale on donarà classes d’Història de la medicina. El 1939, mor als 70 anys, afecte d’una tromboangiïtis obliterant, causada pel seu tabaquisme inveterat. Havia estat proposat 38 cops per rebre el premi Nobel de Medicina. Li havien concedit el premi Pulitzer per una biografia de William Osler, d’una qualitat extraordinària.

Harvey Cushing era un home d’una personalitat complexa, erudit, orador brillant, excel·lent dibuixant, de maneres aristocràtiques, perfeccionista, disciplinat, però alhora ambiciós, egocèntric i exigent. Tothom l’admirava, però no tots l’estimaven. Amb els seus malalts i les seves famílies era amable i podia emocionar-se davant els drames humans que li comportava assistir-hi en l’exercici de la seva professió.