La quinina és un dels medicaments més antics de la nostra farmacopea. És conegut pels colonitzadors espanyols des de l’inici del segle XVII. La primera menció la fa el jesuïta Bernabé Cobo y Peralta (1582 – 1657) en el seu llibre Historia del nuevo mundo. Cobo havia arribat a Lima el 1598 i coneix el remei com un febrífug que utilitzen els indígenes obtingut a partir de l’escorxa d’un arbre al que denominen quina-quina.

El que sabem del seu descobriment prové més de llegendes que de fets documentats. Es diu que la comtessa de Chinchón, segona esposa del virrei del Perú (Fig.1), va contreure febres tercianes a l’arribada a Amèrica el 1629 per casar-se. Després de prendre un remei que li va donar el metge del virrei, Juan de la Vega, o potser li va donar una serventa indígena a les esquenes del metge, la comtessa es va curar. El remei, que tenia un gust molt amarg, era les pólvores obtingudes de l’escorxa de l’arbre conegut com quina-quina, dissoltes amb aigua.

Una altra llegenda de l’origen de la quinina és la història de l’indi que s’ha perdut anant per la selva arran d’un atac de febre. Després de molt caminar, troba un bassal d’aigua on s’hi aboca per calmar la set. L’aigua té un gust amarg, segurament per les moltes fulles caigudes dels arbres pròxims. La febre li marxa i així pot arribar al seu poblat, on explica la història a veïns i amics, que utilitzaran l’escorxa de l’arbre (Fig.2), les fulles del qual van salvar l’indígena que s’havia perdut.

Segurament foren els jesuïtes de la colònia que, coneixedors dels efectes benèfics d’aquesta planta, en duen l’escorxa a Europa. El primer metge que parla dels efectes mèdics de la planta és el metge de Sevilla, Dr. Gaspar Caldera de Heredia, però la major part de la quinina que arriba a Europa va al Vaticà, perquè es comercialitzi des d’allí. Serà un monopoli de l’Església sota el nom de pólvores dels jesuïtes o “escorxa jesuítica”. També li deien “pólvores de Loja”, que era el nom amb el que es coneixia Equador en aquell temps, territori on també hi creixia l’arbre de la quina.

Cap el 1650, les pólvores dels jesuïtes havien arribat a Anglaterra. Cromwell, el polític que havia derrotat al rei Carles I, va contraure el 1658 un episodi greu de malària que li va causar la mort, perquè per les seves conviccions protestants i anti-catòliques no volgué prendre un remei dels jesuïtes i per tant papista.

Un anglès, Robert Taylor (1642 – 1681) que havia estat de jove aprenent d’apotecari, estava molt interessat per la malària perquè vivia en una zona d’aiguamolls a Essex, on la malària era endèmica. Quan descobreix les pólvores dels jesuïtes, elabora un producte, del que no n’explica la composició, que cura les febres palúdiques. Viatja per Anglaterra, i més tard per Europa, venent el seu remei. A la mort de Taylor, es va saber que aquest remei era pólvores d’escorxa de quina-quina diluïdes amb vi blanc i aigua, al que hi afegia herbes per treure el gust amarg de la quinina.

Carles II, el rei d’Anglaterra que recuperà el tro a la mort de Cromwell, crida Robert Taylor quan tingué una crisi de febre intermitent. El remei que li dona Taylor li elimina la febre, i el rei nomena a Taylor cavaller (Sir) i metge de la casa reial. El remei de Taylor tenia un segon element beneficiós, a banda de la quinina, i era que no incloïa sagnies,ni purgants que només debilitaven els pacients.

El botànic suec Carl Linnaeus (Carl von Linné) (Fig.4), coneixedor de la llegenda de la comtessa curada amb pólvores indígenes, va posar el nom de Cinchonia a l’arbre del que s’extreu l’escorxa d’on prové la quinina. Linné va cometre un error ortogràfic, perquè va pensar que amb una “h” en tenia prou per posar el nom de la comtessa de Chinchón.

Anys més tard, els químics i farmacèutics francesos francesos Pelletier i Caventou aïllaren els alcaloides de la quinina en un laboratori a Paris, el 1820 (Fig.5).