Durant el segle XVIII i gran part del segle XIX, els cirurgians operaven vestits de carrer (Fig.1). Alguns tenien una levita, bruta de sang, que es posaven només per operar, sempre la mateixa. Es posaven les agulles amb fil per fer les lligadures punxades a la solapa, sense cap preocupació higiènica. Altres es treien la jaqueta i treballaven en mànigues de camisa. Ignoraven que existien les infeccions, però havien comprovat que, com menys durava la intervenció, més disminuïa el risc de complicacions postoperatòries. Tot i així, la mortalitat de les operacions habituals, hèrnies, litotomies, desbridaments, extirpació de tumors superficials i amputacions, era superior al 50 %, i segurament gairebé totes les morts eren degudes a infeccions. El primer cirurgià que en el darrer terç del segle XIX es preocupa per les infeccions operatòries és Joseph Lister, que per operar es cobreix la jaqueta i els pantalons amb un tovallola absorbent, tractant de no tacar-se amb sang i, amb la finalitat de reduir les infeccions, usa aerosols d’àcid carbòlic que humitegin el camp operatori.

Alguns cirurgians es posaven un davantal blanc sobre l’americana i els pantalons, com el que duien els carnissers per evitar que se’ls embruti la roba.

Gustav Neuber (Fig.2), un excel·lent cirurgià alemany, cap del servei de cirurgia de l’hospital universitari de Kiel, introdueix, el 1883, l’ús de bates esterilitzades per tots els cirurgians que són al quiròfan. Neuber era un obsés de l’esterilitat i disposa de dos quiròfans, un dels quals és completament estèril. L’ús de la bata estèril s’introdueix ràpidament als quiròfans alemanys per l’impuls que hi dona el professor Ernst von Bergmann (Fig.3). Bergmann és un dels millors cirurgians alemanys, catedràtic de cirurgia de la Universitat de Berlin i un dels pioners de la cirurgia asèptica.

Els guants apareixen a les mans dels cirurgians una mica més tard. William Halsted, el gran cirurgià del John Hopkins Hospital de Baltimore, és el primer que en fa fabricar un parell per a la seva instrumentista, Caroline Hampton, i més tard esposa, que tenia una dermatitis causada pels antisèptics que es posava a les mans abans d’entrar al quiròfan. Paradoxalment, Halsted no se’n posa perquè els guants li disminuïen el tacte. Va ser el seu ajudant, Joseph Bloodgood (Fig.4), que arribarà a ser un gran cirurgià i professor de cirurgia, qui feia dur guants als seus ajudants i als seus subordinats. Va observar que, amb aquesta mesura, es reduïa notablement la incidència d’infeccions en els malalts operats. Sembla que un cirurgià canadenc, Abraham Groves, va dur guants per operar abans que cap altre (veure aquesta entrada del 24/05/21).

L’ús de la mascareta es deu al cirurgià polonès Mickulicz (1850 – 1905) (Fig.5). A finals del segle XIX, ho proposa inspirat en els treballs de l’higienista Carl Flugge (1847 – 1923) (Fig.6), fets a Breslau el 1890, que demostren que al respirar expulsem gotetes microscòpiques de saliva que poden contenir gèrmens.

Mikulicz, acabada la carrera de medicina a Viena el 1875, passa a ser l’assistent del professor Billroth. El 1877, s’encarrega d’una sala de l’Hospital General de Viena. El 1879, Billroth l’envia a Anglaterra per aprendre “les tècniques antisèpticques de Lister”. El 1897, munta a Breslau el quiròfan antisèptic més modern d’Europa.
Aquell mateix any, inventa un prototip de mascareta que utilitza per operar, ell i també el cirurgià francès Paul Berger, que l’usa per primera cop en una operació a París l’any 1897. Berger era cirurgià a l’hospital Tenon i catedràtic de cirurgia de la Universitat de Paris, molt preocupat per la higiene operatòria.

En els primers anys del segle XX, l’ús de la mascareta està poc estès entre els cirurgians, però augmenta exponencialment durant l’epidèmia de la grip del 1918, coneguda com grip espanyola malgrat no comença a Espanya, i es converteixen en obligatòries el 1926, en descobrir-se que els microorganismes de les ferides infectades dels pacients són els mateixos que els que es troben al nas i la boca dels cirurgians i les infermeres de quiròfan.