Léon Gambetta va ser un dels polítics més importants de la III República Francesa (Fig.1). Advocat, nascut el 1838, era un gran orador, militant d’Unió Republicana i enfrontat a l’emperador Napoléo III. Era partidari de la llibertat d’expressió, de la separació Església i Estat, i de l’establiment d’un impost sobre la renda. Va ser president de l’Assemblea nacional i nomenat primer ministre el novembre de 1881, però hagué de dimitir el 30 de gener de 1882.

Vivia en parella amb Léonie Léon, (Fig.2) des de 1872, i tenia la intenció de casar-s’hi el 1883.

El dia 27 de novembre de 1882 va ser un dia desafortunat per Gambetta. Es va disparar un tret de pistola a la mà dreta, estant a casa de Léonie, no sabem si es va disparar mentre netejava la pistola o si alguna altra circumstància va determinar que es ferís. La bala havia entrat pel palmell de la mà i va sortir per l’avantbraç.

Léonie avisa el seu amic, el Dr. Odilon Lannelongue (Fig.3), cirurgià de prestigi que guanyarà la càtedra de cirurgia de la facultat de Medicina de Paris el 1884. Lannelongue dirigirà l’assistència mèdica en la que també intervenen metges personals de Gambetta, els doctors Guinart i Siredey. Li recomanen repòs estricte all llit, una mesura una mica sorprenent en un cas de lesió de la mà, però que no interfereix la bona evolució de la ferida.

El dia 8 de desembre, Gambetta té un dolor a la fosa ilíaca dreta amb distensió abdominal, que els metges que l’atenen creuen que segurament el malalt té un “racó”, per aquest motiu li donen una bona dosi de sulfat de magnesi per laxar-lo. Gambetta no evacua i el dolor abdominal augmenta, de manera que criden en consulta al famós metge Jean Martin Charcot (Fig.4). Charcot és sobretot neuròleg i li recepta un sinapisme (cataplasma) per posar-se sobre la zona dolorosa i una lavativa. Com era previsible, aquest tractament no indueix cap millora.

Gambetta empitjora de dia en dia. Té febre, dolor intens i localitzat, i apareix una inflor de la fosa ilíaca dreta on la pell es veu vermella i calenta. Cap dels metges s’ha atrevit a operar-lo, ni tampoc el cirurgià Ulysse Trélat que ha estat cridat en consulta.

Tampoc els metges acorden posar un drenatge a la zona abscessificada, com proposa Lannelongue. Gambetta segueix empitjorant (Fig.5), fins que mor el 31 de desembre de 1852.

L’autòpsia feta pel patòleg Victor André Cornil (Fig.6), professor de la Facultat de Medicina de Paris, demostra una peritonitis generalitzada i un apèndix de situació retrocecal i perforat.

La mala sort de Gambetta és que els seus metges l’havien diagnosticat d’una peritiflitis, que és un diagnòstic que va posar de moda Dupuytren, considerant que es tractava d’una malaltia mèdica, no quirúrgica. Afortunadament un patòleg nord-americà, Reginald Fitz (Fig.7), professor d’anatomia patològica de la universitat de Harvard va demostrar l’any 1886 en 50 casos d’autòpsia morts de presumpte peritiflitis, que tots tenien una apendicitis, que posteriorment s’estenia al cec i a la resta del peritoneu. Avui dia no es parla ja de peritiflitis, i qualsevol dolor a fosa ilíaca dreta amb febre i vòmits es considera apendicitis. La indicació quirúrgica, avui dia ja no és la regla, ja que solen tractar-se amb antibìòtics.

Referència

J. Watelet. Gambetta ou les secrets d’Etat. La lettre de l’hepato-gastroenterologue, 2006; 8 (2). 107-108.