L’anestèsia ha estat determinant perquè els cirurgians puguin ampliar notablement el camp de la seva activitat. Per una banda, poden fer totes les intervencions sobre la superfície corporal, com les amputacions, el càncer de mama, les hèrnies, amb més seguretat, perquè la insensibilitat del malalt anestesiat els evitava anar tan de pressa com abans de l’anestèsia. A més, poden operar a l’interior de la cavitat abdominal, que era un territori vedat pels cirurgians de l’era pre-anestèsica.

El dia 16 d’octubre de 1846 és una data històrica ja que, al quiròfan del Massachusetts General Hospital, el cirurgià John Warren opera un malalt anestesiat per William T.G. Morton amb èter (Fig.1).

L’èxit d’aquella intervenció va facilitar que Warren i els seus col·laboradors operessin altres malalts els dies següents. Els diaris de Boston es fan ressò d’aquesta primera intervenció, considerant-la una fita històrica per la humanitat i expliquen amb força detall el procediment. En aquells mateixos dies, diverses persones reben en distints països europeus cartes d’amics dels Estats Units explicant la transcendència d’aquesta operació, que demostrava que els malalts podien tolerar sense patir l’acte quirúrgic.

A Paris, el primer en operar amb anestèsia d’èter és Antoine Jobert de Lamballe (Fig.2) a l’Hôpital Saint Louis el 23 de gener de 1847. Va treure un càncer del llavi inferior a un home de 59 anys. Morton havia enviat a Francis Willis Fisher, un estudiant de post-grau americà a Paris, un inhalador d’èter perquè el deixés als cirurgians més cèlebres de Paris, perquè el provessin. L’inhalador no arriba i Willis va a veure als professors Velpeau i Jobert, cirurgians de molt prestigi, per si volen assajar el procediment que s’ha fet a Boston. Velpeau es nega a fer experiments, però Jobert sí ho accepta. Jobert era professor de cirurgia, un dels més prestigiosos no solament de Paris, sinó a Europa.

A Londres, el gran cirurgià Robert Liston fa la seva primera intervenció amb anestesia d’èter, l’amputació d’una cama al sr. Frederick Churchill el 21 de desembre de 1846 (Fig.3) (veure aquesta entrada del 26/03/21).

A Espanya, és el professor Diego de Argumosa qui fa la primera operació amb anestesia d’èter el 13 de gener de 1847. És un drenatge d’un abscés parotidi a l’Hospital de San Carlos de Madrid. La intervenció és un èxit i Argumosa opera cinc casos més entre el 13 i el 26 de gener, fent pública la seva actuació a través d’una ressenya que envia als diaris i d’un article a la revista Anales de Cirugia.

Diego de Argumosa (1792 – 1865) era càntabre i després de la guerra de la independència, en que va estar de practicant en un hospital militaritzat de Santander, ingressa al Reial Col·legi de Cirurgia de San Carles a Madrid, d’on es llicencia el 1820. Passa dos anys al Reial Col·legi de Cirurgia de Burgos com a professor ajudant i després al de Sant Carles de Madrid on serà professor de dissecció, fins que el 1829 guanya la càtedra d’Afectes externs i operacions d’aquest Col·legi de Cirurgia.

Argumosa és un gran renovador de la tècnica quirúrgica. Al final de la seva carrera tingué enfrontaments amb un antic deixeble per la propietat d’uns apunts de classe, i un conflicte amb els catedràtics Jose Mª López i Manuel Soler, per això renuncia a la seva càtedra i es retira a Torrelavega el 1853, on morirà el 1865.

El segon en operar amb anestèsia a Espanya és el catedràtic de cirurgia de Barcelona, Antonio Mendoza (Fig.5), per una amputació d’una cama el 16 de febrer de 1847, on el malalt no sobreviu. La tercera ciutat espanyola on s’opera amb anestèsia és Motril, on el cirurgià Francisco Saló, ajudat pels doctors Gerardo Moreno i Antonio Romeral, extirpa un tumor mamari el 27 de febrer de 1847. Fan una segona intervenció, amb èxit, el 2 de març de 1847, operant un estrabisme en una noia de 28 anys.

A partir d’aquestes primeres cirurgies amb anestèsia, van apareixent casos operats en diferents ciutats espanyoles, com Pamplona, on el Dr. Saturnino Lizárraga fa una amputació d’una cama el 25 de febrer a l’Hospital Civil i el Dr Rafael Gorria, un cirurgià de Màlaga, fa una amputació a un jove de 38 anys, el 28 de maig de 1847.

Els cirurgians espanyols queden satisfets només moderadament amb l’èter, perquè l’inhalador que utilitzen no sembla molt adequat (Fig.5), i se’n dissenyen nous models. Hi ha un intens debat sobre la tècnica d’inhalació, si nasal o bucal, si ha de ser intermitent, i amb quina freqüència.

Una cosa que sorprèn en aquesta història de la introducció de l’anestèsia a Espanya és el poc temps que passa entre l’operació de Warren a Boston i les altres primeres intervencions d’Anglaterra, Paris i Espanya. Sembla que en tots els casos la informació apareix als diaris locals i és tramesa a través de cartes personals per metges amics als cirurgians europeus, que seran els pioners als seus països.

Referència

Joaquin Cortés. Historia de la anestesia en España, 1847 – 1940. Aran Ediciones, Madrid, 2005.