Harold Gillies (1882 – 1960) era un metge neozelandès que va passar els anys de la primera guerra mundial en hospitals anglesos reconstruint rostres de soldats britànics, desfigurats per trets de bala, resquills metàl·lics de metralla o cremades.

Gillies va aprendre aquesta especialitat reflexionant sobre els procediments a aplicar en els malalts que havia de tractar, assajant-los en la seva pràctica diària. Era pioner en una cirurgia que encara no s’havia fet.

Neix a Nova Zelanda i estudia la carreres de medicina a Cambridge. S’especialitza com otorinolaringòleg amb sir Milsom Rees a l’Hospital General Prince of Wales de Tottenham. Rees era el metge de tots els cantants d’òpera i de la família reial.

S’allista a l’Exèrcit Britànic el 1914, a l’inici de la primera guerra mundial, i és destinat a l’Hospital General Britànic de Rouen (Fig.1). Allí comprova la gran quantitat de ferides facials que es produeixen i la manca de coneixements dels cirurgians per tractar aquestes lesions. La sutura de les ferides que van amb pèrdua de teixit només causa retraccions, que deixen la cara encara més desfigurada.

Gillies visita, estant a Rouen, el cirurgià francès Hippolyte Morestin (1869 – 1919) (Fig.2), que dirigia un servei de cirurgia maxilo-facial a l’Hôpital Val-de-Grâce de Paris. Morestin, que era un excel·lent cirurgià, li ensenya la tècnica dels penjalls. Malauradament mor de grip espanyola, quan encara era molt jove.

El gran nombre de lesions facials, mai vist abans en cap guerra, és degut al canvi d’estil de la guerra. L’existència de trinxeres que encaren les tropes en combat, obliga els soldats a treure el cap per veure on és i què fa l’enemic, sent la cara l’única part del cos exposada, i per tant objecte de lesions.

A la tornada a Anglaterra el 1916, crea un departament especial per les ferides facials a l’Hospital Militar de Cambridge. Desbordat pel nombre de ferits, crea, el 1917, un hospital a Sidcup, una urbanització del municipi de Bexley al sudest de Londres, el Queen’s Hospital (Fig.3) que serà el primer hospital del món per tractar aquestes lesions, que li permet fer les reconstruccions més completes possibles. Sovint les reconstruccions facials exigeixen operacions repetides durant mesos i fins i tot en alguns casos anys (Fig.4). Utilitza la tècnica dels penjalls de pell d’altres zones de la cara o fins i tot de l’espatlla, que s’apliquen a les zones destruïdes després de recuperar prou teixit. Es calcula que, al final de la guerra, Gillies ha operat uns 11’000 pacients.

Gillies era un home d’una capacitat sense límits per buscar mètodes de reconstrucció, que exigien una gran habilitat per evitar que s’infectin les ferides en una època sense antibiòtics. Gillies agafa penjalls de carn viva amb pell i un pedicle vascular que embolica en forma de tub amb la pell per la banda de fora, per resistir millor les infeccions, abans de cosir-lo a la part del cos on calia un empelt (Fig.5). Els tubs podien quedar en aquesta posició durant setmanes mentre s’establia la irrigació sanguínia a l’altre extrem del teixit. Quan això succeïa, es tallava la connexió original del penjall i el teixit es podia manipular sobre el lloc on calia.

Gillies va transmetre a tothom els seus coneixements, fruit de l’experimentació, en el seu llibre “Plastic surgery of the face” (1920), i viatja per tot el país fent cirurgia reconstructiva en pacients cremats, ferits o amb tumors, pel que disposava de llits en diversos hospitals. Treballa en equip amb el seu cosí Archibald McIndoe, cirurgià de la RAF.

Durant la segona guerra mundial, és consultor del Ministeri de Salut, de la RAF i de l’Almirallat, i organitza la cirurgia plàstica de la Gran Bretanya. Un cirurgià català, Pere Gabarró, que s’havia exiliat al final de la guerra civil espanyola, va arribar a Manchester al servei del Dr. Gillies on fou el primer ajudant del Dr. McIndoe. El 1942, el van ascendir a Senior Surgeon i obté plaça de cap de secció del servei de Cirurgia Plàstica del Bagulay Emergency Hospital de Manchester amb 4 sales de 40 llits.

Gillies va fer la primera reassignació de sexe a la Gran Bretanya, el 1946. Funda la Societat Britànica de Cirurgia Plàstica.

A més de gran cirurgià, fou un gran esportista. Va remar amb l’embarcació de Cambridge a la regata contra Oxford. Va ser campió amateur de golf i un notable pescador. També fou reconegut com un excel·lent pintor.

Referències

Josep M. Ustrell i Torrent. El Dr. Pere Gabarró i Garcia. Annals de Medicina, 2003; 86 (3):

Enrique Azuara Pliego. Motivo de orgullo para la otorrinolaringología y cirugía de cabeza y cuello. Un otorrinolaringólogo considerado padre de la cirugía plástica moderna. An Orl Mex 2010;55(2):73-76.

Lahardrie JP. Hipolyte Morestin 1869-1918. Br J Plast Surg 1972;25:39-41.