Tifus i febre tifoide són termes que han causat confusió des de temps molt antics, al emprar-se indistintament per designar dues malalties de causa distinta, i gravetat també distinta, la febre tifoide i el tifus exantemàtic.

La classificació terminològica correcta és mèrit del metge francès Pierre Louis (Fig.1), que el 1829 va separar clarament la febre tifoide de les “febres pestilencials, malignes i mucoses”, entre les que s’inclou el tifus exantemàtic, a la seva monografia “Recherches anatomiques, pathologiques, et therapeutiques sur la fièvre typhoide”.

La lesió anatòmica característica de la febre tifoide és la ulceració de la placa de Peyer, i com a manifestació clínica el sopor que es presenta en el període d’estat de la malaltia.

Alguns metges francesos (PA. Prost i PF. Bretonneau) s’havien avançat a Louis en indicar que la febre tifoide cursava amb ulceracions intestinals, responsables de les freqüent enterorràgies que es veuen en aquesta malaltia. Bretonneau (Fig.2), professor de cirurgia a Tours, havia observat que la febre tifoide és una malaltia contagiosa que confereix protecció als que no moren a la fase aguda. Discrepa de la majoria de metges que no creuen que sigui transmissible, sinó que s’adquireix per inhalar o ingerir un agent que es formaria per generació espontània a partir de la putrefacció de matèries fecals.

El primer en refutar de manera explícita la teoria de la generació espontània de la febre tifoide és William Budd (Fig.3), per a qui el responsable seria un “principi” específic present en les deposicions dels malalts i que es podria transmetre per la roba, els aliments i l’aigua. Budd, que havia passat 4 anys a Paris aprenent de Pierre Louis, torna a Edimburg on presenta la seva tesi doctoral el 1838, i durant un temps breu fa de metge naval, embarcat al HMS Dreadnought, on va adquirir la febre tifoide. Un cop llicenciat de la marina, s’instal·la a fer de metge rural a la vall del Taw, vora de Bristol, on es produeix una epidèmia de febre tifoide entre els seus pacients. L’estudi meticulós de com havien aparegut els casos a l’inici del brot epidèmic li permet relacionar l’aparició del brot amb un serrador que va visitar el poble i va emmalaltir dies després, a partir del qual la malaltia s’escampà per la vall pel contacte de persona a persona.

El 1842, Budd s’instal·la a Bristol com a metge de l’hospital St. Peter i del Bristol Royal Infirmary, on pot estudiar el 1847 un segon brot epidèmic que apareix en un suburbi de Bristol. Observa que només les persones que van consumir aigua d’un pou concret van emmalaltir, i no van emmalaltir les persones que obtenien l’aigua d’altres pous.

El 1859, Budd publica les seves observacions a The Lancet, “On intestinal fever”, on postula la transmissió de l’agent causal de la malaltia per contacte de persona a persona. A la mateix revista es publiquen, durant les setmanes que segueixen a l’article de Budd, escrits de metges rurals comentant la seva experiència en brots de febre tifoide, que tenen el mateix comportament que els que ha estudiat William Budd.

La febre tifoide era, als segles XVIII i XIX, una causa de gran morbiditat i mortalitat en els exèrcits. Durant la guerra franco-prussiana de 1870, la tifoide va afectar 74.205 soldats, dels 815.000 homes de l’exèrcit de Bismarck, dels que van morir 8.904. Durant la guerra de Secessió nord-americana, van morir de febre tifoide 27.056 soldats dels 431.237 soldats de la Unió, i en la guerra dels boers, els anglesos van perdre tants homes per la tifoide com per actes bèl·lics (8.000 versus 8.600).

Quedava per aclarir l’agent etiològic de la malaltia, però un científic alemany, Carl Joseph Eberth (1835-1926) va identificar en les excretes de malalts amb febre tifoide uns bacils que va denominar Bacillus typhosum, que més tard va rebre el nom de bacil d’Eberth. Un deixeble de Koch, Georg Gaffky (1850 – 1918) (Fig.4) és el primer que aconsegueix cultivar el germen. Un bacteriòleg francès, Georges Fernand Widal (1862 – 1929) proposa un mètode de sero-aglutinació pel diagnòstic de la malaltia.

La denominació de bacil d’Eberth va ser substituïda per Salmonella entèrica per honorar un veterinari americà Daniel E. Salmon (1850 – 1914) (Fig.5), a proposta del veterinari francès Joseph Lignières (1868 – 1933). Salmon pertany a la primera generació de veterinaris nord-americans. S’havia format a la Cornell University, la primera que va oferir estudis de veterinària. Salmon va descobrir amb el seu col·laborador Theobald Smith, que la malaltia de Texas, que causava una gran mortalitat a les vaques de l’Estat de Texas, era causada per una babèsia que es transmetia per la picada d’una paparra.

Salmon organitza la Oficina d’Indústries Animals del departament d’Agricultura dels Estats Units i va ser molt actiu en implementar polítiques de salut pública.

La col·laboració Salmon i Theobald Smith es trenca quan Salmon signa primer l’article on es presentaven les característiques dels agents causants de la febre tifoide i dels paratifus A i B, estudi que havia fet en solitari Smith. Salmon justifica l’apropiació dient que necessitava fer mèrits per aspirar a un augment de categoria en l’administració americana, però Smith va deixar de col·laborar amb ell (Fig.6).