Mateu Orfila és un dels científics més destacats que ha tingut Espanya, però és molt poc conegut excepte per la gent pròxima a la medicina legal i forense (Fig.1). Per a molts barcelonins, el nom de Mateu Orfila els hi evoca una plaça de Sant Andreu, però no a un científic. En contrast amb això, a França se’l considera una glòria nacional, era un personatge molt conegut i sortia a les revistes de l’època en articles i reportatges sobre crims i judicis. Era un metge molt popular.

Catedràtic de Medicina Legal i degà de la Facultat de Medicina de Paris, va fer contribucions molt notables en el camp de la docència, en el progrés de la Toxicologia i en el rigor que han de seguir els tribunals de justícia (Fig.2).

Orfila va ser un home d’una intel·ligència privilegiada i una memòria prodigiosa. A més, rebé una educació excepcional, de manera que parlava francès i anglès amb soltesa. Tenia bona veu, perquè havia estat en el cor d’una església, on el van fer ingressar per veure si se li corregia un quequeig.

Estudia medicina a la Facultat de València, però no li agrada el nivell dels professors, que troba massa baix, i marxa a Barcelona on hi fa dos cursos.

Per mediació de Francesc Carbonell, rep de la Junta de Comerç una beca el 1807 per estudiar quatre anys Química a Paris, i a la tornada dirigir una càtedra de Química. Orfila marxa cap a Paris, però l’any següent no li paguen la pensió perquè ha esclatat la guerra de la independència contra els francesos. Sobreviu donant classes particulars de Química, que li permet acabar la carrera de medicina el 1811 amb els diners que ha guanyat donant classes.

Tres anys després, quan només té 26 anys, publica el libre: Traité des poisons (Tractat dels verins) (Fig.3), i als 31 anys és nomenat professor de Medicina legal de la Facultat de Medicina de Paris. Les seves classes són un espectacle. Hi assisteixen centenars de persones, fins i tot s’ha dit 1500, que aplaudeixen al final de la classe , agraint a Orfila les seves exposicions i la seva oratòria.

El 1817, publica Elements de chimie médicale i Leçons de Medicine Légale, que es tradueixen a les diferents llengües europees i es converteixen en textos de referència, amb vigència a tot el món durant molt anys.

Té una activitat intensa en diferent fronts i en tots ells amb brillantor. Destaca com a professor i com a degà de la Facultat de Medicina, càrrecs que ocupa des de 1831 a 1848, quan és cessat pel govern republicà, malgrat les protestes dels estudiants.

També es un brillant pèrit judicial, ja que les seves intervencions en processos judicials són seguides per molta gent que el converteixen en una celebritat social. A l’època d’Orfila hi ha a França una explosió de crims relacionats amb verins que son publicats al diaris. Orfila i altres forenses desenvolupen mètodes que permeten detectar la presència de diferents verins en mostres de teixits.

Un dels judicis més famosos en el que intervé Orfila com a pèrit és el de Marie Lafargue, una noia de 24 anys, acusada d’assassinar el seu marit, un home gran i ric, el mateix any del seu casament (Fig.4). El judici va despertar molta atenció i França es va dividir entre lafarguistes i anti-lafarguistes. Orfila va detectar arsènic en el cadàver, per això Marie Lafargue fou condemnada a la pena de mort, que li va ser commutada per la pena de presó perpetua, i finalment fou alliberada el 1852, havent passat deu anys a presó.

Malgrat el seu gran prestigi, Orfila no fou un home ric. Al final de la seva vida havia perdut la influència que havia tingut, ja que el govern de Napoleó III no li tenia cap simpatia.

Orfila representa el primer cas de fuga de cervells que ha experimentat Espanya, durant el segle XX.