S’atribueix a Almroth Wright la creació de la primera vacuna antitifoide el 1896, gairebé simultàniament que el bacteriòleg alemany Richard Pfeiffer, deixeble de Robert Koch, però ningú te en compte que la primera vacuna antitifoide la creà Jaume Ferran el 1887, i la utilitzà en treballadors del clavegueram de Barcelona. Malauradament, els seus col·laboradors de l’Institut Microbiològic Municipal, encapçalats per Ramon Turró, no permeteren a Ferran desenvolupar-la considerant què induïa massa efectes secundaris. La vacuna de Wright, que és una vacuna de gèrmens morts pel calor i fenol, també tenia efectes secundaris, però Wright no va trobar tants obstacles com el Dr. Ferran per la seva difusió.

La primera comunicació de la vacuna de Wright apareix a The Lancet el 1896 abans de ser assajada en persones. El 1899, és aplicada a soldats anglesos a Sud-Àfrica, on hi ha la guerra dels boers. Els seus resultats son controvertits, fet pel qual l’exèrcit decideix no seguir vacunant. Això irrita a Almroth Wright, que enfadat deixa l’exèrcit i el seu càrrec de director del departament de Patologia de l’Escola Mèdica de l’Exèrcit i del Royal Victoria Hospital, on hi havia ingressat el 1892 (Fig.1).

Té 41 anys i troba feina, el 1902, com a cap del Departament de Patologia del Hospital Saint Mary’s (Fig.2), des d’on posa en marxa un estudi amb vacuna anti-tifoide en 4.000 soldats britànics a l’Índia, que demostra efectes prometedors, però massa efectes secundaris. Finalment l’Exèrcit accepta aquesta vacuna, però amb caràcter voluntari. No serà fins el 1914 quan es converteix en obligatòria pels soldats britànics, el que determina una notable reducció de les morts per febre tifoide entre els soldats britànics durant la primera guerra mundial.

L’activitat de Wright com a bacteriòleg i immunòleg fou molt destacada. El 1911, administra una vacuna contra la pneumònia en els treballadors de les miners d’or de Sud-Àfrica. Estudia durant la primera guerra mundial la bacteriologia de les ferides de guerra que publica l’any 1942 amb el títol “Pathology and treatment of war wounds” (Fig.3).

Havia descobert una prova de seroaglutinació pel diagnòstic de la brucel·losi, i havia demostrat l’existència de la opsonització causada per opsonines, factors de l’hoste humà que faciliten la fagocitosi dels agents infecciosos.

Almroth Wrigt va ser un gran mestre, admirat pels seus deixebles i col·laboradors (Fig.4), com és el cas d’Alexander Fleming. Contribuí Wright en la creació del Medical Research Council, l’organisme responsable de la recerca a Anglaterra. Era un home culte, que havia estudiat al Trinity College a Dublin llengües modernes, per lo que parlava alemany i francès. Es va graduar em medicina l’any 1884, i va fer una estada a Leipzig amb el gran fisiòleg KFW Ludwig, i també a Estrasburg.

Algunes conviccions de Wright no serien acceptades en l’actualitat, com el seu antifeminisme. Era contrari al vot femení, considerant que les dones no son capaces de tractar els assumptes públics i socials. També s’oposa al desenvolupament professional de les dones. Wright fa públiques les seves idees en el llibre “El cas íntegre contra el sufragi femení” (1913) (Fig.5), que va motivar un gran nombre de cartes al director de diaris en contra seva.

Malgrat aquests aspectes misògins, Wright va ser un gran investigador i a Anglaterra té encara un gran prestigi per la seva consideració com a pare de la Immunologia britànica (Fig.6).

Referències

Walker, N M (2007), «Edward Almroth Wright.», Journal of the Royal Army Medical Corps (2007 Mar) 153 (1): 16-7,

Fish, W; Cope, Z; Gray, A C (1961), «Sir Almroth WRIGHT (1861-1947).», Journal of the Royal Army Medical Corps (1961 Jul) 107: 130-6, P