La tuberculosi és una de les malalties més antigues i ha contribuït, fins ben avançat el segle XX, a escurçar les expectatives de vida de les poblacions urbanes. Només fins fa menys de cent anys hem disposat de recursos per combatre-la. El primer d’aquests mètodes ha estat la vacunació.

Jaume Ferran va proposar, l’any 1919, l’ús d’una vacuna antituberculosa, coneguda com vacuna anti alfa (Fig.1). Ferran tenia una concepció pròpia sobre el bacil tuberculós, que no seria un bacil únic sinó una seqüència de cinc bacils formats cadascun d’ells per mutació d’una forma anterior. La inicial, el bacil alfa, seria un agent inofensiu, que per circumstàncies diverses podria mutar successivament a formes més avançades: beta, gamma, delta i èpsilon. La primera i l’última no serien patògenes i no tindrien àcid – resistència. La forma gamma seria la que causaria la tuberculosi – malaltia. Ferran proposa fer una vacuna a partir del bacil alfa, que impediria que les persones vacunades experimentessin una mutació d’aquest bacil, i desenvolupessin la tuberculosi.

La vacuna de Ferran es va administrar a Alzira i a Alberic, al país valencià, el 1919, i més tard a Mallorca, sense accidents. Després es va utilitzar en campanyes de vacunació a Sud-Amèrica.

La introducció del BCG a Espanya, el 1924, pel tisiòleg Lluís Sayé (Fig.2), que era molt crític amb la teoria patogènica de la tuberculosi del Dr. Ferran, va determinar que no es fes servir aquesta última. Durant un temps, a Espanya es podia utilitzar la vacuna que indiqués el metge prescriptor, perquè les dues estaven disponibles, fins que es va deixar de produir la vacuna de Ferran.

Calmette (Fig.3) i el seu ajudant Guérin (Fig.4) comuniquen, als Annals de l’Institut Pasteur del 1921, el seu èxit en l’obtenció d’una vacuna de la tuberculosi, que havien experimentat en conills i cobais.

El BCG (Bacil Calmette – Guérin) és un bacil tuberculós boví que ha estat cultivat en un brou de patata al que se li ha afegit bilis de bou. Per atenuar la virulència, es fan successius passis del virus en cultius nous fins a un total de 231 passis. De manera que més passis no reduirien més la virulència.

S’ha buscat la manera en que l’administració del BCG redueixi al màxim els efectes adversos, conservant l’eficàcia. S’ha assajat la via oral, la conjuntival, la subcutània, i s’ha vist que la millor és la hipodèrmica, proposada pel suec Arvid Wallgren (Fig.5).

Albert Calmette era un metge francès que havia estat de jove al Servei Sanitari de la Marina i en el Cos de Sanitat de les tropes colonials. Té una trajectòria d’investigador en patologia infecciosa des que acaba la carrera, iniciada en un curs amb el Dr. Emile Roux a l’Institut Pasteur de Paris, el 1890.

Per recomanació de Pasteur, és enviat a Saigon pel secretari d’Estat francès per muntar-hi un centre on fabricar vacuna de la ràbia i investigar en patologia tropical (Fig.6). El 1895, torna a França per crear un Institut de Seroteràpia a Lille (Fig.7), on s’hi quedarà com a Director durant 26 anys. Allí és on es fan els estudis sobre tuberculosi amb el veterinari Guérin que permeten, el 1820, disposar del BCG.

Calmette tingué una experiència dramàtica quan es produí, en el laboratori de Lübeck, al nord d’Alemanya, la contaminació d’un lot de BCG amb una soca virulenta de bacil boví, que va determinar que morissin 73 dels 259 nens vacunats. Van haver de passar 16 mesos fins que es va exonerar de culpa a Calmette i sancionar els responsables de la negligència de conservar un virus virulent a la vora d’un preparat vacunal. Malgrat no tenir culpa, aquest fet va ser molt dolorós per Calmette, del que no es va recuperar.