L’activitat d’infermeria comença a Amèrica amb les dones arribades a Mèxic amb els seus marits, formant part de l’expedició d’Hernán Cortés.

Son els cronistes de la conquesta, Bernal Díaz del Castillo i Francisco de Cervantes de Salazar els que mencionen la creació d’un cos d’infermeres format per espanyoles i nadiues, liderat per Isabel Rodríguez, la dona d’un soldat, Miguel Rodríguez de Guadalupe, per assistir els soldats espanyols que fossin ferits.

D’Isabel Rodríguez no se sap res de la seva vida abans d’anar a Amèrica, tret de que s’havia casat amb l’extremeny Miguel Rodríguez de Guadalupe, que estava al servei de Diego de Colón, fill de Cristóbal Colón, virrei de La Espanyola, actual República Dominicana, el 1520. Podem suposar que Isabel havia nascut a finals del segle XV.

El matrimoni deixa La Espanyola per passar a Cuba i allà embarca amb les tropes de Pánfilo Narváez (Fig.3), que tenien l’encàrrec de detenir Hernan Cortés. Aquest havia fugit de Cuba poc temps abans i havia arribat al continent, a la ciutat de Veracruz. Quan arriba el vaixell de Narváez, que porta un mariner malalt de verola, Hernán Cortés ja ha marxat cap a l’interior. Les tropes de Narváez deixen el malalt de verola en una casa d’indígenes, a partir d’on la verola s’estendrà en forma epidèmica per tot Mèxic. El matrimoni Rodríguez s’ha pogut incorporar a l’exèrcit de Cortés el mes d’abril de 1520. Tant Isabel com el seu marit, participen en tots els enfrontaments de les tropes de Cortés amb els indígenes.

Després de la Nit trista, quan els asteques van derrotar els espanyols a Tenochtitlan, causant un gran nombre de morts i ferits, Isabel proposa a Cortés crear un cos permanent d’infermeres, format per espanyoles i nadiues, que acompanyin l’exèrcit per tractar els ferits.

Formen part d’aquest equip d’infermeres dones que fins aquell moment eren només soldats, totes casades amb conquistadors. Coneixem els noms de Blanca de Palacios, María Estrada, Juana Martín, Beatriz Bermúdez, Juana Mansilla, Beatriz de Palacios i Beatriz González, que son l’embrió de la infermeria mexicana.

Ignorem si aquestes dones tenien coneixements mèdics, o si només aplicaven el sentit comú junt amb un sentiment de compassió i d’empatia, que ajudava els ferits a millorar. També es possible que tinguessin una habilitat natural a fer cures i a donar remeis.

Isabel Rodríguez enviuda i es casa novament. El 1525, s’instal·la amb el segon marit a Tacumbuyo en uns terrenys que li havien donat en agraïment als seus serveis. Ja acabats els combats de la conquesta, Isabel rep de la corona espanyola el títol de metge honorari, que li permetia exercir la medicina al territori de Nueva México fins que es morís, cosa que va fer atenent els seus conciutadans.

Referències

Fernando Quijano-Pitman. Las primeras enfermeras del continente americano. Gac Med Mex., 1999; 135: 77-78

Jose M. Gonzalez Ochoa. Protagonistas desconocidos de la conquista de América. Ediciones Nautilus, 2015