Émile Roux va ser un excel·lent científic, un gran treballador, un bon gestor i un home lleial, que va contribuir de manera eficaç en les grans aportacions de Pasteur, la vacuna del carboncle i la vacuna de la ràbia (Fig.1).

A la llista dels seus mèrits s’hi ha d’incloure el seu descobriment de l’endotoxina diftèrica i l’obtenció de sèrums immunes contra la diftèria i contra el tètanus. Per aquest descobriment, va ser nominat 111 cops pel Premi Nobel de Medicina, però el Nobel el va guanyar l’any 1901 Emil Behring, un metge alemany membre de l’equip de Robert Koch, per les mateixes troballes que Roux i que havien aconseguit independentment. Hauria estat més just donar-lo als dos, que prou se’l mereixien.

Émile Roux (1853 -1933) va estudiar medicina a Clermont-Ferrand i es va convertir en l’ajudant d’Émile Duclaux, professor a Clermont-Ferrand i amic i col·laborador de Pasteur, a qui va succeir després de la mort del mestre.

El 1878, amb 25 anys, és acceptat a l’Institut Pasteur, d’on no s’en mourà mai més. Participa en les grans investigacions de Pasteur, convertit en el seu home de confiança, especialment l’obtenció de la vacuna del còlera aviar i la vacuna contra el carboncle dels ramats, que donarà a Pasteur un gran prestigi científic i una gran popularitat.

Fa la tesi sobre la ràbia, desenvolupant el mètode per cultivar el virus de la ràbia i el sistema per atenuar la seva virulència.

Pasteur l’envia l’any 1862 a Egipte, on hi ha una forta epidèmia de còlera, presidint la comissió francesa que va a observar el curs de l’epidèmia i a esbrinar-ne la causa. També hi va una comissió alemanya, presidida per Koch, en resposta a la petició d’ajuda del govern egipci. La comissió francesa torna aviat, desmoralitzada per la mort d’un dels investigadors de la comissió, contaminat pel còlera.

L’any 1888, quan només té 35 anys, Roux organitza un Curs de microbiologia, que s’ha fet famós com el curs del Dr. Roux (Fig.2).

Aquell mateix any, comença a investigar la diftèria amb Yersin, un dels assistents al curs. Descobreixen que en els malalts diftèrics no hi ha gèrmens circulants, ni en altres teixits. Només n’hi ha en les membranes faríngies. Es pregunta quin deu ser el factor patogen dels canvis sistèmics. També observa que, administrant cultiu de bacil diftèric filtrat, a fi de que no quedin bacils, es provoquen els mateixos efectes en l’animal d’experimentació que quan se li injecta aquest cultiu amb gèrmens.

Roux dedueix que ha d’existir una toxina, alliberada pels gèrmens acantonats a la faringe, que és la que causa les manifestacions pròpies de la malaltia. És el primer cop a la història en que es descriu l’existència d’endotoxines (Fig.3).

Els bacteris responsables de la diftèria havien estat descrits per Klebs i Loefler, de l’Institut Koch, on Behring havia arribat a les mateixes conclusions en relació a la diftèria que Roux i Yersin, els quals les havien publicat a les Annales de l’Institut Pasteur.

Segueix la cursa entre les dues institucions, de Paris i Berlin, per aconseguir un sèrum que neutralitzi l’endotoxina diftèrica. Behring ho fa en conills, Roux en cavalls. Roux és també el primer que administra aquest sèrum a nens malalts (Fig.4). Ho fa en 300 nens amb diftèria de l’Hôpital des Enfants Malades de Paris. Presenta els resultats al congrés internacional a Budapest l’any 1893, en el que surt aclamat per les seves troballes.

Entre 1896 i 1904, compatibilitza el càrrec de sots-director de l’Institut Pasteur amb estudis sobre el tètanus, sobre la toxina colèrica i sobre la sífilis. El 1904, ha d’assumir el càrrec de director, succeint Emile Duclaux, que havia substituït Pasteur, i s’instal·la a viure a l’Institut, els darrers 15 anys de la seva vida. No farà més recerca, únicament gestió.

Roux va ser clau en la nostra comprensió del sistema immune. L’aplicació del seu descobriment, la sèrumterapia, ha salvat moltes vides de malalts amb diftèria, còlera i tètanus. Barcelona ha honorat el Dr. Roux dedicant-li un carrer al barri de Tres Torres, que és un carrer de clíniques i consultes mèdiques.