El llibre més antic d’Anatomia patològica escrit en el món occidental data de principis del segle XVI (1507), i és degut a Antonio Benivieni (Fig.1). Es titula “De abditis nonnullis ac mirandis morborum et sanatorium causis” (De les causes ocultes i admirables de malalties i de la seva curació). El llibre de Benivieni apareix cinquanta anys abans que el llibre clàssic de Vesalio “De humanis corporis fabrica” (Sobre l’estructura del cos humà) que es publica el 1543.

En realitat ell no va escriure el seu llibre, sinó que el seu germà Girolamo va recopilar, un cop mort Antonio, els informes de 111 autòpsies de les 160 que Benivieni havia fet i els va editar com a llibre, juntament amb una breu historia clínica dels malalts autopsiats després de morts. No conté correlacions anàtomo -clíniques, sinó que només conté l’informe de les autòpsies, que segurament s’havien utilitzat per determinar la causa de la mort. El llibre es publica el 1507, als cinc anys de la seva mort. Antonio Benivieni (1443 – 1502) havia nascut a Florència i estudià medicina a Pisa i Siena. Obté la llicenciatura el 1470, i exerceix tota la seva vida a Florència, a l’hospital Santa Maria Nuova (Fig.2), on segurament efectua les autòpsies. Va ser metge de famílies importants de la ciutat, com els Medici, els Pazzi i els Strozzi. Mor el 1502, als 59 anys, i està enterrat a l’església de la Santíssima Trinitat. Tenia una biblioteca considerable, que tradueix la quantia dels seus coneixements.

Fou un excel·lent humanista, que escrigué sobre literatura i art, i participava en la vida cultural de Florència.

De fet a Benivieni, que és el primer metge que descriu autòpsies, i que estima que són un procediment que s’hauria de considerar habitual, se l’hauria de reconèixer com el pare de l’Anatomia patològica.

El segon llibre d’anatomia patològica és de Theophilus Bonetus (1620 – 1689), o Théophile Bonet, fill d’un metge francès que es va refugiar a Suïssa durant la contra-reforma. Va començar la seva carrera a Neuchâtel als 23 anys, com a metge de la ciutat, abans de convertir-se en el metge particular del príncep Henri II d’Orleans-Longueville, fet que va despertar l’enemistat dels seus col·legues de Neuchâtel, que el veuen com un intrús, fet pel qual decideix tornar a Ginebra el 1652.

Practica la medicina a Ginebra fins que, quan té 50 anys, ha de deixar d’exercir per un empitjorament de la sordesa, per això es dedicarà només a l’anatomia patològica.

El 1679, quan fa 9 anys que fa de patòleg, publica la seva gran obra (Fig.3), “Sepulchetum si ve anatomia practica “, en dos volums, basada en 5.000 informes d’autòpsia, realitzades per ell mateix i per altres autors, com Benivieni, Glisson, Willis, Vesalio, Riolano, i molts altres, classificades per malaltia o per símptomes. Però a l’igual que en el llibre de Benivieni, no hi ha correlació entre les troballes de la autòpsia i les dades clíniques del malalts.

El llibre de Bonet serví de model i d’estímul per a Giovanni Battista Morgagni (1682-1771), el llibre del qual, el tercer en ordre cronològic, representa el cim de la correlació anatomo – clínica. El llibre de Morgagni, ”De sedibus et causi morborum per anatomen indagata” (Sobre les causes de les malalties segons la investigació anatòmica) es publica quan Morgagni té 79 anys (Fig.4).

Morgagni (1682 – 1771) ha nascut a Forli i estudiat medicina a Bologna, on té de mestre a Valsalva, un gran anatomista, deixeble de Malpighi. Fa de metge a l’hospital Maria della Morte de Bologna, on fa de dissector anatòmic, nomenat per Valsalva, a qui ajuda a completar el seu llibre “De aure humano tractatus”. És nomenat el 1715 professor a Pàdua, on escriu el seu llibre, considerat un dels llibres més importants de la història de la medicina.

Morgagni fou professor d’anatomia i de medicina de la universitat de Pàdua durant 56 anys, dedicats a la càtedra, a fer estudis d’anatomia i a la pràctica de la medicina clínica. Era un mestre molt popular i respectat, a les classes del qual venien estudiants de tot Europa, metge i amic de papes i cardenals, i interessat per l’arqueologia.

Des de la primera autòpsia a la que Morgagni assistí, s’avesà a portar un diari mèdic, on anotava tot el que li semblava interessant, malalts, opinions d’altres metges, fragments del que llegia, troballes d’autòpsia, de manera que al llarg de la seva vida va acumular moltíssima informació

El llibre conté las histories clíniques i els protocols d’autòpsia de més de 700 casos, dels que hi han els símptomes del pacient i les troballes de l’autòpsia, descrits amb minuciositat i detall. Morgagni intenta establir correlacions entre les dades clíniques i els òrgans alterats en l’autòpsia .

El llibre conté descripcions d’aneurismes sifilítics de l’aorta, meningitis secundaria a otitis purulenta, hiperostosi frontal, necrosi hepàtica, úlcera pèptica, gomes cerebrals, càncer gàstric, endocarditis bacteriana, estenosis mitral, aterosclerosi coronària, quists d’ovari, cirrosi hepàtica, hemorràgia cerebral, càlculs biliars i urinaris, pneumònia, i altres malalties.

Referències

JG van den Tweel. Famous books in the history of pathology. Polish J. Pathol, 2019; 70 (11): 1 -6.

JG van den Tweel, CR Taylor. A brief history of pathology. Virchows Arch., 2010; 457: 3 – 19.