Franz Schubert és un dels compositors amb més musicalitat i, en relació a la brevetat de la seva vida, un creador molt prolífic (Fig.1). Als 31 anys, edat a la que va morir, havia acumulat bastants problemes de salut.

Schubert era fill d’un mestre d’escola que va tenir 14 fills, per això la seva economia estava molt justeta (Fig.2). De petit mostrava ja una gran musicalitat. Era cantor de la capella municipal als 11 anys, i als 14 comença a crear lieders, que son poemes que es canten amb un acompanyament al piano.

El pare no accepta la dedicació exclusiva del seu fill a la música i, en un atac de rebel·lia, Franz marxa de casa per anar a viure a casa d’un amic, Franz Schober. Durant molts mesos fa una vida bohèmia, amb un cercle d’amics com ell (Fig.3).

Viu intensament pel plaer. Fuma compulsivament, habitualment tabac, i ocasionalment una pipa d’opi. Beu molt i sovint arriba a l’embriaguesa. Manté relacions sexuals promíscues, generalment amb prostitutes, encara que s’ha dit si pot haver mantingut relacions homosexuals que li donaven un sentiment de culpabilitat.

Schubert té un comportament inestable, que oscil·la entre fases depressives i fases de gran creativitat, que han fet pensar si en realitat patia d’una síndrome bipolar.

A finals de 1923, contrau una malaltia que és interpretada pel seu metge com una sífilis, fet pel que és ingressat a l’Hospital General de Viena. Schubert té una erupció cutània per tot el cos, que pot ser una rosèola, una úlcera a la boca, potser el xancre luètic, caiguda de cabell, que l’obliga a posar-se perruca i dolors articulars intensos que no li permeten tocar el piano. Quan ja porta unes setmanes malalt, li apareix una laringitis, potser sifilítica, que li dificulta cantar.

El diagnòstic de sífilis davant d’aquest quadre clínic no ha estat qüestionat pels seus biògrafs ulteriors. El tractament que se li ha prescrit és a base de banys freqüents, dejuni i pomades mercurials.

La malaltia experimenta una relativa milloria, fins que apareix la malaltia que acaba amb la vida de Schubert (Fig.4).

Comença bastant abruptament, el 30 d’octubre de 1828, amb febre i astènia accentuada, que l’obliga a allitar-se el 14 de novembre, i pèrdua de la gana. Sense un diagnòstic concret, li prescriuen tractaments de l’època, com cataplasmes, una sagnia, llimonada… sense que s’apreciï cap milloria. El dia 17, la febre és més elevada i s’acompanya de cefalea, obnubilació i deliris. Es manté en aquesta situació fins que mor el dia 19 de novembre.

El diagnòstic més plausible d’aquest episodi és una febre tifoide, endèmica a Viena en aquesta època. La febre tifoide és una malaltia febril, amb ocasionals manifestacions cerebrals, que té una taxa de mortalitat del 20%.

Referència

Aurora Guerra Tapia. Franz Peter Schubert y el estigma de la sífilis. Más Dermatol., 2012; 17: 28-29.

RL.Rold. Schubert and syphilis. Journal of Medical Biography. 1995; 3: 232-235