La lepra ha estat, des de l’època medieval, una de les malalties que feia més por. No tenia tractament, era contagiosa, i deixava el cos assenyalat, per això no podies ocultar-la. Els leprosos eren foragitats de la societat, i havien de viure sols o en leproseries. Al segle XIX, van dominar, al menys un temps, els que creien que no es contagiava, sinó que tenia un caràcter hereditari. El Royal College of Physicians d’Anglaterra va fer un informe, el 1868, on defensava la no contagiositat de la malaltia i que no calia segregar els leprosos. Hansen, pel contrari, creia en la contagiositat de la malaltia, que considerava infecciosa.

Hansen era un metge noruec, nascut a Bergen. Noruega era un dels països amb incidència més alta de lepra i a Bergen hi havia tres leproseries (Fig.2).

Estudia medicina a la universitat de Christiania, nom que s’ha substituït per Oslo, i es gradua l’any 1866. L’any següent fa pràctiques com a metge resident al Rikshospitalet de la ciutat d’Oslo i després passa un any com a metge d’una comunitat de pescadors de les illes Lofoten, pròximes al cercle polar Àrtic.

El 1868 torna a Bergen per estudiar lepra, i troba feina al Lungegaard Hospital al servei del Dr. Daniel Cornelius Danielssen, que era un metge dermatòleg amb molt prestigi en el camp de la leprologia, malgrat que creia que no era contagiosa.

Les relacions amb el seu cap, malgrat les diferencies de criteri, no es van deteriorar i Hansen es va casar amb la filla de Danielssen, que malauradament morí pocs mesos després del matrimoni per una tuberculosi.

Durant 1970 i 1971, viatja a Bonn per formar-se en histopatologia i li permetés buscar l’agent etiològic de la lepra, tema que ocuparà tota la vida de Hansen.

Fa la primera descripció de l’afectació ocular de la lepra, que és una afectació molt comuna en aquesta malaltia. Amb l’oftalmòleg Ole Borneman Bull, que va estar un temps a l’Hospital de Bergen per estudiar els ulls dels leprosos, publica un llibre amb dibuixos fets per Bull, on Hansen fa la primera descripció científica de la patologia ocular causada per la lepra (Fig.3).

L’any 1971, Hansen identifica al microscopi òptic unes estructures que li semblen bacteris amb forma de bastonets, que no pot tenyir de manera clara, però que es troben en tots els casos de lepra. Publica les seves troballes en una revista noruega i en noruec, que segurament passaren inadvertides quan es van publicar. Hansen té 32 anys quan fa el seu descobriment.

Convençut pels seus estudis epidemiològics que la malaltia es transmet per contacte de persona a persona, aplica estrictes mesures d’aïllament dels malalts que determinen una reducció de la incidència de lepra als països escandinaus,.

El 1875, el fan cap del servei de Leprologia i Chief Medical Officer for Leprosy in Norway, càrrec que tenia influència en introduir mesures legislatives relatives a la lepra. Aquell mateix any, rep la visita del dermatòleg alemany Albert Neisser, interessat en la lepra.

Neisser s’enduu, en tornar a Alemanya, preparacions de malalts leprosos per examinar-les en el seu laboratori. Neisser, que té millors recursos que Hansen i millors coloracions, troba bacils en totes les preparacions, que mostren acido-resistència en tenyir-les amb tinció de Ziehl.

Publica Neisser les seves troballes al Virchow’s Archiv, sense informar Hansen, que li ha cedit el material, i sense mencionar el treball publicat anteriorment per Hansen. A més, Neisser s’atribueix el mèrit de la descoberta. Aquest comportament disgusta Danielsen i altres col·legues noruecs que volien més bel·ligerància, mentre que Hansen replica sense agressivitat, publicant l’article seu del 1973 en anglès, francès, i alemany, la qual cosa demostra que la primera observació de l’agent causal de la lepra la va fer ell.

El conflicte amb Neisser es va resoldre definitivament al Congrés Internacional que va tenir lloc a Berlin el 1897, on es va reconèixer que Hansen era qui havia descobert el bacil de la lepra.

El 1880, Hansen és sotmès a un procés judicial arran de la denúncia d’una malalta a qui Hansen havia fet uns talls a l’ull, amb un bisturí que havia estat utilitzat en un malalt amb lepra. No va haver-hi conseqüències clíniques d’aquesta actuació, però la malalta va insistir en que no havia estat informada. La sentència judicial va ser contrària a Hansen, que va haver de pagar les despeses, i va ser expulsat de l’hospital, però li van permetre conservar el càrrec d’oficial de l’oficina de lepra noruega. Hansen tenia 39 anys quan va tenir lloc el judici. Va quedar tan tocat que mai més va poder fer cap contribució científica de pes (Fig.4).

Referències

José L. Fresquet. Gerhard Henrik Hansen (1841 – 1912). Historia de la medicina.

A.Grzybowski GH., Kluxen G., K Poltorak. Gerhard Henrik Armauer Hansen (1841 – 1912). 100 years anniversary tribute. Acta Ophtalmol., 2013; 92 (3): 296y – 300.