No tots els que vivien a Espanya durant la invasió francesa per l’exèrcit napoleònic van reaccionar aixecant-se en armes contra l’invasor. Encara que eren majoria, i sent representats pels que es van revoltar el 2 de maig (Fig.1), manifestant la seva voluntat en seguir sent espanyols. Eren els que s’han definit com a “patriotes”.

Una proporció considerable de ciutadans no es va manifestar, ni en contra dels invasors, com ho van fer els “patriotes”, ni a favor com els “afrancesats”. Molts d’ells eren funcionaris o militars, i seguien les instruccions dels seus comandaments, tractant de passar desapercebuts i de mantenir el seu estatus.

Finalment, una minoria de ciutadans estava convençuda que l’ocupació francesa portaria beneficis per Espanya, ens permetria pujar al tren del progrés, de la llibertat, de la cultura, ja que semblaven més pròxims a aquests ideals els francesos que els “Àustries” immobilistes que havien fracassat en la seva governança d’Espanya.

La majoria dels afrancesats eren de classe mitja i alta, membres de professions liberals, com advocats i metges, terratinents, mestres i bisbes, i també propietaris d’empreses que pensaven que Espanya es modernitzaria. El nombre d’afrancesats fou major a Catalunya que a la resta d’Espanya, potser per la seva proximitat geogràfica amb França.

S’estima que l’Administració francesa va invitar cent mil espanyols a participar en l’administració local. No tots aquests afrancesats volien ser francesos, però van acceptar col·laborar amb l’exèrcit ocupant, exercint les funcions administratives que se’ls hi va encomanar, pensant que governarien millor que el que havia fet Carles IV i el seu home de confiança Godoy, que van desmuntar moltes de les iniciatives de Carles III.

Els afrancesats no van ser gens ben vistos pel sector patriòtic. Un cop signat el tractat de Valençay, que posava fi a la guerra, i en el que Napoleó exigia a Ferran VII una amnistia per tots els que van col·laborar amb els francesos, el Consejo de Regencia publicà un decret anul·lant l’article del tractat en el que s’acceptaven les mesures de gràcia.

Per consolidar les represàlies contra els afrancesats es va publicar un decret que els hi prohibeix tornar a Espanya i els inhabilita per exercir càrrecs públics.

Tres metges catalans afrancesats havien tingut força relleu abans de la guerra de la Independència: Antoni Cibat i Arnautó (1771 – 1811), Josep Garriga Buach (1771 – 1820?) i Josep Anton Viader i Pairachs (1756 – 1816).

El primer era un cirurgià militar, que havia fet una estada de postgrau a Londres amb el famós cirurgià John Hunter. Interessat per la Física, proposa a la Junta de Comerç de Barcelona que es dotés una càtedra de Física Experimental (Fig.2). Era un propagandista de les normes higièniques per evitar la difusió del paludisme, la febre groga i les malalties venèries que, pràcticament, es poden considerar, entre altres coses, com un projecte que reglamenta la prostitució a l’estat espanyol.

En proclamar-se Josep Bonaparte rei d’Espanya, Cibat és nomenat Inspector de Sanitat de la Reial Guàrdia, amb el càrrec de general de divisió del Cos de Sanitat de l’Exèrcit Francès a Espanya. Una de les seves funcions és la d’intervenir en l’administració dels Hospitals Militars espanyols. D’aquesta experiència, pren consciència del perjudici que comporten les malalties venèries entre els soldats. Per pal·liar aquest problema, elabora unes propostes per contenir la progressió de la sífilis. Mor als 40 anys.

El segon afrancesat és Josep Garriga i Buach, format a la universitat de Montpeller, on va estudiar medicina i química. Tingué com a mestre de química a Jean-Antoine Chaptal, un químic de gran prestigi (Fig.3). Durant la guerra participa en els treballs d’aprovisionament de l’exèrcit napoleònic. Garriga viu exiliat a la Catalunya francesa durant la resta de la seva vida. Acabada la Guerra, s’estableix a la vila d’Elna al Rosselló, on assoleix gran prestigi com a metge. Allí es va casar amb la vídua Rose Bonal i hi va morir el 7 de setembre de 1833.

El tercer metge afrancesat és el Dr. Josep Anton Viader, que era un metge de prestigi a la ciutat de Girona quan és envaïda pels francesos. Es converteix en afrancesat quan comprova que les seves propostes de caràcter higienístic, que no havien estat ateses per les autoritats espanyoles, ho són pels governants francesos que el posen al front de diverses iniciatives sanitàries. És l’autor d’un text sobre les malalties dels militars (Fig.4). A la sortida dels francesos, Viader és depurat, se li segresten el seus bens i el desterren a Ripoll.