El Dr. Marañón ha estat un dels intel·lectuals espanyols més brillants del segle XX (Fig.1). Metge clínic excel·lent, iniciador de l’endocrinologia al nostre país, historiador, escriptor, humanista, pensador i un home amb una capacitat de treball inimaginable. De fortes conviccions liberals, tingué problemes amb les forces incontrolades d’esquerres a l’inici de la guerra civil i no fou estimat pel franquisme.

Neix a Madrid el 1887 en una família benestant i intel·lectual. El seu pare és advocat, amic de les personalitats literàries del país, com Pereda, Pérez Galdós i Menéndez Pelayo.

Estudia medicina a la universitat de Madrid i es gradua el 1909. Entra com a metge de guàrdia a l’Hospital Provincial de Madrid, que anys després portarà el seu nom, i viatja per fer una estada breu al servei del professor Ehrlich a Frankfurt.

El 1911, guanya l’oposició per ser metge de la Beneficència provincial de Madrid (Fig.2). Li concedeixen la plaça de cap del departament de Medicina Infecciosa de l’Hospital Provincial, que organitza d’acord amb el que ha après a Alemanya. Fa que els metges passin tot el matí a l’hospital i es facin histories clíniques escrites, coses que, sorprenentment no es feien.

Aquell mateix any es casa i aprofita el viatge de noces per visitar Theodor Kocher a Berna, que l’estimula a dedicar-se a l’endocrinologia.

En tornar a Madrid, obre la seva consulta particular al seu domicili, on visita als malalts citats a les tardes amb molt èxit, ja que té un gran prestigi.

El 1915, publica “Las glándulas de secreción interna” i comença una vida de conferenciant i d’escriptor de pròlegs, dels que en fa uns 220, i d’articles mèdics, literaris i polítics.

Tres anys més tard, fa un viatge per Europa formant part d’una comissió organitzada pel govern per veure com actuen diversos països europeus davant l’epidèmia de grip, coneguda com grip espanyola. Aprofita el viatge per conèixer destacats metges, com Babinski i Fleming entre d’altres (Fig.3).

L’any 1922, compra la finca El Cigarral, a la província de Toledo, on passarà tots els caps de setmana i on rep la totalitat de l’intel·lectualitat espanyola.

S’oposa a la dictadura de Primo de Rivera, que li costa un mes de presó. Participa en la marxa d’Alfons XIII del país.

El 1931, es crea la càtedra d’Endocrinologia de la universitat de Madrid, que li és assignada sense oposicions. L’activitat científica és molt intensa durant els anys de la república (Fig.4). Quan comença la guerra, abandona Madrid, perquè veu perillar la seva integritat física, malgrat els seus antecedents republicans. S’instal·la a Paris on és ben acollit per les autoritats franceses. Escriu una biografia magnífica d’Antonio Pérez, el secretari de Felip II, i comença la que serà la seva obra mèdica més famosa, el “Manual de Diagnóstico etiológico” (Fig.5).

En acabar la Guerra Civil, les autoritats espanyoles posen dificultats per la tornada de Marañón. No pot tornar fins 1942. Li reintegren la càtedra i El Cigarral, i comença a recollir honors i distincions. El 1957 es jubila, però segueix atenent a la seva consulta privada, fins que mor el 1960 d’un accident vascular cerebral.