La dermatologia és una especialitat que floreix a Europa durant el segle XIX. Apareixen especialistes excel·lents a França (Fournier, Besnier, Gougerot), a Anglaterra (Jonathan Hutchinson, Erasmus Wilson, veure aquesta entrada del 19/08/21) i Àustria (von Hebra, veure aquesta entrada del 10/08/21, i Moritz Kaposi), que caracteritzen la majoria de les malalties de la pell i en reconeixen l’etiologia.

També a Alemanya hi hagueren destacats dermatòlegs, com el Dr. Albert Neisser (Fig.1), a qui hem dedicat aquesta entrada del blog, més per haver identificat el gonococ que per la seva carrera dermatològica.

Albert Neisser és de família jueva. Neix en una localitat propera a Breslau, quan aquesta ciutat pertanyia a Alemanya, però es va convertir en polonesa l’any 1947. El seu pare era metge.

Fa els estudis primaris i secundaris a Breslau i també la carrera de medicina, des de 1872 fins 1877, menys un semestre que va estar a Erlangen. La seva tesi doctoral, “Die kankheldt Ecinococcus”, és dirigida pel professor Michael A. Biermer. Biermer fou successivament professor de Medicina Interna a Berna (1861), a Zurich (del 1867 al 1874) i a Breslau (del 1874 al 1891). Dos dels seus alumnes van ser famosos, el cirurgià Theodor Kocher, a Zurich, i el dermatòleg Albert Neisser (1855 – 1916) a Breslau.

Neisser volia ser internista, i ingressar a la Clínica del professor Biermer per fer la residència. Quan li toca escollir entre les places vacants, no en queda cap d’internista a Breslau, llavors decideix fer Dermatologia, en el servei del professor Oskar Simon (1825 -1882), que estava molt ben considerat.

Neisser es dedica preferentment a les malalties venèries i a la lepra. La presència d’un bacteriòleg al servei, el Dr. J. Salomonsen, resulta molt útil a Neisser, que aprèn a tenyir bacteris i mirar pel microscopi.

L’any 1879, descobreix el gonococ, que ha tenyit amb violeta de metil i ha identificat amb un microscopi d’immersió que acaba de fabricar la casa Zeiss (Fig.2).

Neisser només té 24 anys i ha resolt un problema que havia confós molts metges destacats. El dubte era si la sífilis i la gonorrea eren dues malalties diferents o només diferents expressions clíniques causades pel mateix agent.

Neisser troba gonococs en diferents teixits lesionats de malalts amb gonorrea, conjuntives de nens i d’adults, uretra i vagina en casos d’inflamació d’aquestes estructures.

Per la seva descoberta, l’italià Trevisan proposa, el 1885, que es doni el nom de Neisseria gonorrhea, al germen identificat per Neisser, proposta que és assumida per la Societat Bacteriològica Internacional.

Abans d’haver descobert el gonococ, Neisser havia fet una estada a Bergen (Noruega) amb el Dr. Gerhard Hansen (Fig.3). A Noruega hi havia molta incidència de lepra i només a Bergen hi havia tres leproseries. Hansen li dona mostres de teixits de malalts leprosos, que Neisser examina a Breslau i descobreix en ells la presència d’un bacil, que es tenyeix amb la tinció de Ziehl, que ell interpreta que és el responsable de la malaltia. El 1880, publica les seves troballes atribuint-se el descobriment de la causa de la lepra. Hansen havia identificat anys abans un germen en teixits de leprosos, però no havia establert amb seguretat la seva responsabilitat en la malaltia. Ho havia publicat en noruec i en una revista local, per això la seva troballa havia passat inadvertida. S’enfada quan apareix l’article de Neisser i publica novament el seu estudi de 1873 en anglès, alemany i francès, el que va permetre que se’l reconegués com el descobridor de l’agent causal de la malaltia, que es coneix actualment amb el nom de malaltia de Hansen.

El 1882, mor Oskar Simon, el cap del seu departament, i Neisser és nomenat professor associat de la universitat de Breslau i cap de la clínica Dermatològica (Fig.4). Preocupat pels aspectes socials de les malalties venèries, demostra l’elevada incidència d’aquestes malalties i la influència de la prostitució. Recomana mesures rehabilitadores i sobretot controls mèdics molt freqüents de les prostitutes en comptes de mesures repressives, com defensen altres. El seu servei creix en llits, fins a tenir-ne cent, i en recursos, ja que disposa d’un laboratori i un museu, convertint-se en un centre molt prestigiat.

Neisser segueix centrat en l’estudi de les malalties venèries. En un d’aquests estudis, injecta cèl·lules obtingudes de la sang de malalts amb sífilis a noies joves, prostitutes, pensant que aquestes cèl·lules induirien immunitat en front al Treponema. El que es produeix és la transmissió de la sífilis en aquestes noies, que ignoraven les característiques de l’estudi i el risc al que s’exposaven. Van denunciar Neisser, que va estar sotmès a un judici, que es va resoldre amb una sanció econòmica quantiosa.

El 1907, és nomenat professor ordinari. És un home amb un gran prestigi, i emocionat per la troballa del Salvarsán, pel seu amic Ehrlich, que li va donar mostres per tractar malalts seus amb sífilis. L’èxit obtingut fa pensar a Neisser que ja es disposava d’un tractament eficaç en aquesta malaltia.

El 1913, es trasllada de Breslau a Berlin, on li han ofert dirigir el departament de Teràpia experimental a l’Institut Kaiser Wilhelm, càrrec que conservarà fins que mor d’una sèpsia post-quirúrgica, afavorida per la seva diabetis.

Referències

Albert Ludwig Sigesmund Neisser, En: Whonamedit? Disponible a: http://www.whonamedit.com/doctor.cfm/2441.html

Fite G.L.; Wade, H. W.The contribution of Neisser to the establishment of the Hansen bacillus as the aetiology agent of leprosy and the so-called Hansen-Neisser controversy. Internacional Journal of Leprosy, 1955; 23: 418-27.

Kampmeier, R.H. Identification of the Gonococcus by Albert Neisser. Sexually Transmitted Diseases, 1978; 5(2): 71-72.