Rudolf Weigl (1883 – 1957) fou un microbiòleg polonès a qui no li van donar el premi Nobel de medicina, malgrat haver rebut onze nominacions de 1930 a 1940, una cada any (Fig.1). El seu nom hauria de ser recordat, no únicament pel seu descobriment d’una vacuna contra el tifus exantemàtic, sinó pel gran nombre de jueus que va salvar d’anar als camps de concentració, on segurament haurien mort.

Weigl neix a Moràvia, d’una família alemanya. El pare mor quan el nen té 5 anys i és criat pel seu padrastre, professor a la ciutat de Stry. Acabats el estudis secundaris, va a la universitat de Lviv per estudiar Zoologia. Lviv és ara una ciutat ucraïnesa, però abans va ser polonesa, i es coneixia per Lwow. Quan esclata la 1ª guerra mundial, és mobilitzat per l’exèrcit austro – hongarès i destinat a un laboratori microbiològic (Fig. 2). Descobreix que el tifus mata molts més soldats que no pas les baionetes i les bales de l’enemic.

Acabada la guerra, la lluita contra el tifus esdevé l’objectiu principal de Weigl. El 1919, és cap d’un laboratori a la ciutat de Pevemyshl, on comença a treballar sobre aquesta malaltia (Fig.2) Després es trasllada a Lviv. En el seu laboratori, Weigl cultiva la Rickettsia provazekii, utilitzant polls (Pediculus corporis) com animal experimental (Fig.3).

Inventa un mètode per infectar els insectes amb els bacteris, consistent en injectar-los per via anal amb una agulla més fina que un capil·lar en el budell dels insectes. Desprès els alimenta amb sang humana perquè els bacteris es reprodueixin. Weigl havia construït un sistema molt enginyós per alimentar els polls als que havia inoculat Rickettsias, consistent en capsetes de fusta, de 4x7x1 cm., segellades amb parafina (Fig.4). En una de les cares hi havia posat una malla amb forats petitíssims perquè els polls que deixava dins la capsa poguessin treure el cap per alimentar-se.

A principis de la dècada del 1930, ja és capaç de fabricar vacunes amb la sang dels insectes plens de bacteris i distribuir-la. Quan els nazis envaeixin Polònia, posen el laboratori de Weigl sota el seu control i administren la vacuna que s’hi fabrica per als seus soldats.

Weigl utilitza intel·lectuals jueus com alimentadors de polls. Els hi col·loca un cinturons a les cuixes en els que ha fixat un bon nombre de capsetes, que han de mantenir sobre les cames durant una hora. Amb una hora s’evita que els insectes rebentin si xuclen massa sang (Fig.5). L’alimentació dels polls es fa al laboratori de Weigl, on els alimentadors de polls aprofiten el temps, fent cursos i altres activitats acadèmiques, i alhora estan amagats dels nazis. Weigl aconsegueix no únicament que un gran nombre de professors se sentin protegits i rebin uns diners per deixar-se picar a les cuixes. També envia lots de vacunes al ghetto jueu de Varsòvia, desviant-los del seu teòric destí, l’exèrcit alemany.

Weigl no s’ho va passar bé acabada la guerra, amb les autoritats soviètiques, que l’acusen de col·laboracionisme amb els nazis per haver treballat per ells durant la guerra, acusacions absurdes atenent el que havia fet. Deixa Lviv i es trasllada a Cracòvia, on donarà classe de Microbiologia a la universitat d’aquesta ciutat. Hi estarà de 1945 a 1948 i de 1949 a 1951, i després anirà a la universitat de Poznan, on es jubilarà.

Els beneficis de les contribucions de Weigl amb la seva vacuna duraren poc temps, ja que quan es constata que la malaltia es combat amb la higiene no caldrà preparar més vacuna. Charles Nicolle, el descobridor que els polls transmeten el tifus, va demostrar que aquesta malaltia deixa d’estendre’s quan es duu roba neta (Fig.6). La penicil·lina, descoberta a la dècada dels 40, seguida pel descobriment d’altres antibiòtics, permet curar les poques persones infectades.