La lepra fou l’epidèmia més temuda a l’Edat mitjana (Fig.1), juntament amb l’ergotisme, o foc de sant Antoni, del que parlarem un altre dia.

La lepra ja era coneguda des de l’Edat antiga. Apareixen mencions de la lepra a la Bíblia, tot i que no poden estar segurs de la precisió diagnòstica d’aquella època. Segurament estarien diagnosticats de lepra malalts amb altres lesions cutànies.

Estudis de paleo-patologia, que és la disciplina científica que estudia les malalties que havien patit persones o malalts en la antiguitat, a través de vestigis trobats en ossos o en restes orgànics, han demostrat que ja hi havia lepra en el segle III d.C.

A l’Edat mitjana els malalts diagnosticats de lepra eren conduits a l’església en processó, els vestien amb el vestit de sant Llàtzer i els posaven estirats a terra davant l’altar, tot entonant cants funeraris. Amb aquest ritual s’indicava que aquella persona estava morta pel món. Si estava casat, es dissolia el matrimoni i els seus béns passaven als seus familiars o a l’església,.

L’església assumia la responsabilitat d’ocupar-se de l’alimentació i el vestir dels leprosos, alhora que l’allotjaven de manera que restés separat de la societat. Es prohibia als leprosos rentar-se als rierols (per que no contaminessin l’aigua), entrar a les tavernes, tenir sexe amb un no malalt, entrar a les esglésies, mercats i molins.

S’interpretava que la lepra era un càstig diví per algun pecat que hagués comés i que l’aïllament donaria al malalt la oportunitat de redimir la seva ànima.

A partir del segle XI se’ls hi permetia demanar almoina, sempre que anessin vestits de manera que se’ls distingís pel color de la roba (Fig.2), fer sonar una carraca per advertir de la seva presència, evitant així el risc de contagi (Fig.3).

L’orde de Sant Llàtzer es funda per cuidar els leprosos en leproseries, i a més de mantenir l’aïllament, se’ls hi fan sagnies i els hi fan beure beuratges medicinals.

El llibre de medicina que contenia més informació sobre la lepra era el “Tractat dels signes i tractament de la lepra” de Jordanus de Turre, professor de l’escola de medicina de Montpeller (1313 – 1335) i metge de la cort francesa, que recomanava les sagnies i menjar cada dia carn de serp, basat en la hipòtesi que “verí expulsa un altre verí”.

Les leproseries solien estar en vies de comunicació importants, així com les rutes de peregrinació. La primera que va haver-hi a Espanya va ser la de Barcelona, construïda el segle IX (Fig.4). Després se’n van edificar per tot el territori.

Els leprosos tenien mala fama a l’època medieval perquè es va estendre el rumor que contaminaven els pous amb miasmes. Es va desencadenar una onada d’odi o violència contra els leprosos, que va ser dirigida per la Inquisició.

La lepra estava molt estesa. Aproximadament afectava un 4% de la població. Per raons desconegudes, la incidència de la malaltia ha anat reduint-se progressivament, potser perquè algunes epidèmies de pesta van exterminar la major part dels malalts, reduint-se així els nous contagis.