La invasió d’Egipte per Napoleó, a finals del segle XVIII, va ser un fet militar molt atrevit perquè va implicar un esforç logístic considerable per transportar un exèrcit a través del Mediterrani i disposar d’un servei sanitari amb capacitat de mantenir les tropes en condicions de combatre en clima i territori hostils.

El rendiment de l’expedició va ser molt considerable des del punt de vista científic, però ho va ser molt menys des del punt de vista militar, ja que l’exèrcit francès es va retirar cap a França en ser delmat per la pesta bubònica, durant el setge de Jaffa.

La pesta bubònica és una de les plagues que ha causat més mortalitat al llarg de la història. Es transmet per les puces de les rates i és deguda a un bacteri, la Yersinia pestis, descobert el 1894 per Alexandre Yersin, un bacteriòleg franco – suís format a l’Institut Pasteur de París.

Va ser la pesta la que va derrotar l’exèrcit francès, malgrat que aquest tenia al front de la sanitat un metge molt expert, René Nicolas Dufriche (1762 – 1837) (Fig.1), conegut com a Desgenettes, perquè la seva família posseïa una propietat a Normandia que es deia “Des genettes”.

Desgenettes havia estudiat medicina a París, on tingué de mentor l’anatomista Vicq d’Azyr. El 1784, fa una estada a Londres amb el cirurgià John Hunter i després està a Itàlia quatre anys. Fa el doctorat a Montpeller amb la tesi “La fisiologia dels vasos sanguinis” el 1789.

El 1791, s’afilia als Girondins, partidaris que la Revolució Francesa sigui una revolució pacífica i moderada, que son eliminats pels Montagnards, grup de parlamentaris de l’Assemblea Legislativa i de la Convenció Nacional de França, que seien als bancs més alts de l’Assemblea, i que liderats per Robespierre, imposen la política del Terror. Desgenettes, atemorit, es refugia a Rouen, on entra a l’exèrcit per evitar ser perseguit.

És destinat a Itàlia, on destaca com a clínic i per les seves dots d’organització. Coneix un capità d’artilleria, Napoleó Bonaparte, que queda impressionat per la cultura i la intel·ligència de Desgenettes, que va ascendint en l’escalafó militar, fins que Napoleó el nomena metge en cap de l’Expedició a Egipte i Síria de 1798.

Desgenettes aplica mesures higièniques rigoroses, banys regulars pels soldats, roba neta, desinfecció dels locals, que li permeten superar una epidèmia de tifus.

A la campanya de Síria es produeix el setge de Jaffa, el març de 1799, i també una epidèmia de pesta que destruirà l’exèrcit francès. A Jaffa es produeix un enfrontament entre Napoleó i Desgenettes, quan aquell li demana que administri una dosi letal de morfina als soldats francesos apestats perquè no demorin el retorn ràpid a França de la resta de l’exèrcit. Desgenettes s’hi nega perquè el seu deure es preservar la vida del seus pacients. Napoleó li respon: “No és així doctor. La seva missió és preservar l’exèrcit i obeir les meves ordres”.

Veient que Desgenettes no ho faria, Napoleó mana al cap de farmàcia que els enverini. No sabem si ho va fer o no, però sí sabem que es va produir un incendi a l’hospital on moriren 2.000 soldats francesos malalts.

Desgenettes va fer el que va poder per mantenir la moral dels soldats francesos, espantats per l’epidèmia. Va beure en públic del vas d’un malalt i es va punxar amb sang d’un malalt, convalescent de la pesta, per demostrar que no s’havia de tenir por de la malaltia.

Quan l’exèrcit torna a França, el 1802, Desgenettes publica un llibre, que encara avui té interès, “Histoire militaire de l’Armée d’Orient”.

El 1806, és metge de l’Hospital militar Val de Grâce. L’any següent és nomenat cap dels serveis mèdics de l’exèrcit i el 1810 el fan baró. El 1817, participa en la campanya de Rússia on és fet presoner. El tsar el fa alliberar per les atencions que havia tingut Desgenettes amb els soldats russos ferits. El 1819, participa en la batalla de Waterloo, que és la fi de Napoleó.

Morirà el 1837 després d’haver publicat les seves memòries.

Degenettes és a França una glòria nacional. Un carrer a París i un hospital a Lió porten el seu nom. El servei postal francès va emetre un segell amb la seva efígie (Fig.5).