Josep Trueta i Raspall (Barcelona, 1897 —1977). Deixeble de Manuel Corachan a l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau, és cap de servei de cirurgia de l’Hospital de Sant Pau (1935) durant la Guerra Civil, quan desenvolupa un tractament de les fractures obertes, procediment que serà adoptat pels exèrcits aliats. ‘exilià el 1939 a la Gran Bretanya i s’instal·là a Oxford. El 1949, és nomenat catedràtic d’ortopèdia de la Universitat d’Oxford i transforma l’hospital d’ortopèdia en el Nuffield Orthopaedic Centre, el primer gran hospital ortopèdic del món, amb amplíssims mitjans per a investigació, i recepció d’estudiants d’arreu del món. Fa importants estudis sobre circulació renal, poliomielitis, luxació congènita de l’anca, estimulació de creixement de l’os, escoliosi, osteo-artritis, i altres.

Ignasi Barraquer i Barraquer (Barcelona, 1884 – 1965). Estudià medicina a la Universitat de Barcelona, on es llicencià el 1907. Fou professor a la Universitat de Barcelona (1918-23), a la Universitat Autònoma de Barcelona (1933) i féu milers d’operacions quirúrgiques a pacients d’arreu del món. L’any 1947, fundà a Barcelona l’Institut Barraquer per a l’estudi, la investigació i l’ensenyament de l’oftalmologia, considerat com un dels millors centres del món en la seva especialitat. El més rellevant de la seva obra, recollida també en nombroses publicacions especialitzades, fou la introducció d’un instrument (erisífac) i d’una nova tècnica d’extracció del cristal·lí (facoèrisi), consistent a la utilització de ventoses i no les clàssiques pinces de pressió. Ha estat una de les personalitats més importants de l’oftalmologia contemporània.

August Pi Sunyer (Barcelona, 1879 — Mèxic, 1965). Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona (1899), Professor auxiliar de fisiologia a Barcelona (1902), i catedràtic a Sevilla (1904). Presideix la comissió executiva del primer Congrés d’Higiene de Catalunya (1906). El 1907, torna a Barcelona, on treballa al Laboratori Municipal de Barcelona, dirigit per Ramon Turró, on crearà un centre d’investigació fisiològica exemplar. Catedràtic de Fisiologia de Barcelona el 1914. Dirigeix l’Institut de Fisiologia (1920) de la Mancomunitat, on crea una escola de prestigi internacional. Duu a terme una intensa activitat acadèmica dins i fora del país, amb participació a congressos de diferents països d’Europa. Presidí els Congressos Universitaris Catalans del 1918 i el 1919, i el setè Congrés de Metges de Llengua Catalana (1930). Investigà especialment en el simpàtic sensitiu i la sensibilitat química pulmonar, reflexos glucemiants, regulació circulatòria i metabolisme glúcid i les seves anomalies, però el seu mèrit fonamental va ser el mestratge de gran nombre d’investigadors en el camp de la fisiologia.

Agustí Pedro i Pons (Barcelona, 1898 – 1971). Estudià amb Francesc Esquerdo i F. Ferrer i Solervicens, i el 1927 guanya la càtedra de patologia i clínica mèdiques de Barcelona. Tingué una gran activitat docent i un dels mestratges més eficaços de la medicina catalana contemporània. Fou el consultor de tots els malalts amb difícil diagnòstic de Catalunya. Presidí nombrosos congressos, l’Institut Medicofarmacèutic, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques (1939-58) i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1957-71). Fou degà de la Facultat de Medicina de Barcelona. Fundà i dirigí les revistes Medicina Clínica i Revista Española de Reumatismo y Enfermedades osteorticulares. La seva obra més important és el tractat de Patología y Clínica Médicas, en sis volums, escrita amb la col·laboració dels més notables especialistes catalans. Fou un extraordinari bibliòfil.

Jaume Ferran i Clua (Corbera d’Ebre, 1851 – Barcelona, 1929). Fou metge de poble (Pla del Penedès) un cop acabada la carrera. Després passa a Tortosa, obté la direcció de l’Hospital Civil i de Sanitat del port, s’aficiona a la bacteriologia i es forma de manera autodidacta amb les publicacions de l’Institut Pasteur. Munta un laboratori a casa seva, on fabrica vacunes per animals. Després d’una estada a Marsella on hi ha una epidèmia de còlera, torna a Tortosa amb cultius de vibrió colèric, que li permeten fabricar una vacuna amb bacils atenuats, que és la primera vacuna humana que s’ha produït. Aquesta vacuna s’aplica a València, el 1885, quan pateix una epidèmia, i anys després s’aplica a l’exèrcit francès en la primera guerra mundial. La de València és la primera campanya de vacunació poblacional que s’ha fet. Després fabrica la primera vacuna contra la febre tifoide, que a Espanya no es va autoritzar, però una de pràcticament idèntica, elaborada per l’anglès Almroth Wright, va ser aplicada a l’exèrcit anglès a l’Índia i a la primera guerra mundial.

Joan Rodés i Teixidor, (Barcelona, 1938 – 2017). Llicenciat en medicina el 1962, es forma com hepatòleg a París amb el professor Jacques Caroli. És metge de l’Hospital Clínic i juga un paper important en la reforma de l’hospital del 1972, en la que es crea un servei d’Hepatologia, que el Dr. Rodés converteix en un dels millors centres del món, on s’han format la majoria d’hepatòlegs espanyols i llatinoamericans. Com a catedràtic de patologia mèdica, impulsa la recerca amb la creació de l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi Sunyer (IIBAPS). És nomenat director de l’hospital i introdueix canvis com l’any sabàtic i el cinquè any de MIR retribuït per fer només la tesi doctoral. És assessor de successius ministres de sanitat i ha intervingut en totes les iniciatives i reformes que ha implementat el ministeri.

Frederic Duran i Jordà (Barcelona, 1905 – Manchester, 1957). Acabada la carrera de Medicina, s’orienta cap al laboratori, dirigint el de la càtedra de cirurgia del Dr. Antoni Trias i Pujol a l’Hospital Clínic. Durant la guerra civil espanyola, li encarreguen que organitzi els serveis de transfusió de sang de l’exèrcit republicà. Posa en marxa el primer banc de sang que es va instaurar a Barcelona l’agost de 1936, dissenya les primeres campanyes de captació de donants, dissenya el sistema de conservació de la sang i crea el primer servei mòbil de transfusions al món, que permet que l’ambulància del Servei de Transfusions pugui transportar sang per transfusió al front d’Aragó. El 1939, s’exilià i s’establí a Anglaterra. Durant la Segona Guerra Mundial, assessorà els serveis de transfusió de sang en el bàndol aliat. Des del 1940 treballà a l’hospital Ancoats de Manchester, on dirigí el departament de patologia.

Ignasi Ponsetí i Vives (Ciutadella, Menorca, 1914 — Iowa City,2009). Llicenciat a Barcelona el 1936, fou deixeble de Manuel Corachan, Josep Trueta i Joaquim Trias, entre d’altres. En començar la Guerra Civil, s’allista com a voluntari a l’exèrcit republicà. Tinent de sanitat, és destinat al front d’Aragó i a l’Institut Pere Mata de Reus, on aprèn la tècnica de l’enguixat de Bohler que més endavant li serviria en les seves aportacions en traumatologia. Després d’exiliar-se a Mèxic (1939), el 1941 va als Estats Units, on estudia ortopèdia a l’Hospital Universitari d’Iowa, institució on ha dut a terme tota la seva carrera científica i assistencial. Des del 1957, és professor titular al departament de cirurgia ortopèdica, on es creà el Ponsetí Clubfoot Treatment Center. La seva aportació principal és un mètode per al tractament i la correcció del peu equinovar en els infants. Desenvolupat durant la dècada de 1950, el mètode es generalitzà els anys noranta com una tècnica no invasiva per a la correcció d’aquesta deformitat congènita, amb una efectivitat superior al 90%. Investigà també els trastorns ossis i articulars del creixement de l’esquelet congènits dels nens i la bioquímica del cartílag. Té infinitat de distincions i premis atorgats per diferents institucions.

Salvador Cardenal Fernández (València, 1852 – Barcelona, 1928). Es llicencià a Barcelona el 1872 i amplià els estudis en diversos llocs d’Europa; fou deixeble de Billroth i de Kocher. El 1879, és nomenat director de l’Hospital del Sagrat Cor de Barcelona, recentment creat, i ocupà aquell càrrec fins a la mort. Crea una escola de cirurgia i converteix aquest centre en un dels més importants de la cirurgia catalana. Practicà i ensenyà les doctrines de l’antisèpsia de Lister. Entre els nombrosos treballs mèdics que publicà, es destaca el Manual práctico de cirugía antiséptica (1880), que tingué una gran difusió i que li valgué el títol de membre del Royal College of Surgeons of England. Havia estat un dels fundadors d’El Laboratorio (1872), que donà lloc a l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya, institució de la qual fou president en 1893-95; fou també president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1901-10) i catedràtic honorari de Medicina de la universitat.

Emili Mira i López (Santiago de Cuba, 1896 — Petrópolis, Brasil, 1964). Llicenciat a Barcelona (1917), fou cap de la secció de psicologia (1919), director (1927) de l’Institut d’Orientació Professional de Barcelona (1919) i fundador del Centre d’Observació Psicològica Infantil La Sageta. El 1933, exercí com a professor de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona i ocupà la primera càtedra de psiquiatria d’Espanya. Fins el 1939, fou cap de l’Institut Psicotècnic de Barcelona (1931), director de l’Institut Frenopàtic Pere Mata de Reus (1935) i del manicomi de Sant Boi (1936-39). Exiliat, s’establí al Brasil (1945), on el 1947 fundà i dirigí l’Instituto de Seleção e Orientação Profissional (ISOP) de Rio de Janeiro i la revista Arquivos Brasileiros de Psicotécnica. A Catalunya, presidí l’Associació Catalana de Psiquiatria i Neurologia, i, amb Joaquim Xirau, dirigí la Revista de Psicologia i Pedagogia (1933-37), i del 1934 al 1937 la Revista Catalana de Neurologia i Psiquiatria. Fou membre de societats de psiquiatria en diversos països americans.