La primera guerra mundial va causar un gran nombre de soldats ferits a la cara, amb graus paorosos de destrucció facial (Fig.1). Dels soldats ferits a la cara en deien “Gueules cassées” (cares trencades). Aquestes lesions van ser degudes a que la Primera Guerra Mundial va ser una guerra de trinxeres. Les trinxeres protegien el cos, però deixaven la cara exposada quan els soldats aixecaven el cap per damunt el nivell del terra per fer punteria o mirar on era l’enemic. Quan s’introdueixen els cascs metàl·lics, el 1915, milloren una mica les coses.

Morestin va ser el més brillant i el més actiu dels cirurgians francesos que van assumir la difícil responsabilitat de reparar la cara dels soldats ferits. Era un home d’una habilitat llegendària, amb una dedicació al treball gairebé inhumana i amb una productivitat en forma d’articles i comunicacions científiques extraordinària (Fig.2).

Entre 1894 i 1919, la seva xifra de publicacions i comunicacions a congressos és de 634. Això determina que se’l conegui a tot el món i que vinguin a Paris a visitar-lo a l’Hôpital Val-de-Grâce cirurgians de tot arreu, per veure com opera.

Un dels deixebles de Morestin fou el Dr. Harold Gillies (veure aquesta entrada del blog 24/06/21), que va ser, durant la Segona Guerra Mundial, el gran reparador de cares cremades de pilots de la RAF.

Morestin era fill d’un metge francès. Neix a l’illa de Martinica. Era un mal estudiant i la família l’envia a París, esperant que s’arregli. Ell vol ser mariner, però no l’accepten a l’Ecole Nautique perquè és prim i desnerit. Decideix inscriure’s a la Facultat de Medicina i allà descobreix la seva vocació. Es converteix en un bon estudiant i, el 1890, guanya el concurs per ser interne des hôpitaux de París. El 1894, és doctor en medicina i, el 1899, cirurgià de l’Hôpital Saint-Antoine (Fig.3).

Guanya el concurs de cirurgià dels hospitals amb 28 anys, el més jove de França, i opera a l’Hôpital Tenon, i després al Saint-Louis. El 1904, quan té 34 anys, és professor de la universitat de París.

Introdueix un conjunt de nous procediments en cirurgia facial, com la tècnica d’operar el càncer del sòl de la boca, estableix la posició en que ha d’estar el tronc del malalt perquè el cirurgià tingui una bona visió, crea una nova taula d’operacions inclinable i dotada d’articulacions per operar coll, boca i cap, i aporta una tècnica pròpia d’autoplàstia per separació cutània de 15 – 20 cm.

Opera sobretot càncer de pell i de la cavitat bucal, però també fa cirurgia de la mama, lipectomies, i arranjaments de nas, el que li dona una gran popularitat. El 1914, ha de canviar el tipus de malalt que opera. S’ha allistat a l’exèrcit i opera a l’Hôpital Val-de-Grâce, l’hospital militar de París. Es dedica a reconstruir la cara dels soldats (Fig.4), amb una tècnica de trasplantament de cartílags i utilitzant empelts de greix per remodelar la cara. Durant els quatre anys de guerra, ha operat uns 4.000 homes de mutilacions de la cara.

Mor, després de pocs dies de malaltia, el 1919, no sabem si de tuberculosi o de la grip espanyola.