El termòmetre ha estat l’instrument més essencial en la pràctica mèdica, perquè ha permès mesurar la temperatura corporal, i assegurar si un malalt té febre o no, doncs la febre és el signe més inequívoc de l’existència de malaltia. En el temps d’Hipòcrates, es considerava que la febre reflectia un desequilibri dels humors. Quan un agent nociu trenca l’equilibri humoral, el cos tracta de curar-se mitjançant un mecanisme de cocció o de foc innat (febre) per expulsar l’excés d’humor nociu. Fins la disponibilitat del termòmetre portàtil, la presència de febre només es podia detectar pel contacte tàctil, i no se’n podia determinar el grau.

Hi ha hagut múltiples intents per determinar la temperatura corporal. Galileu dissenya, el 1592 a la universitat de Pàdua, un instrument per mesurar-la, que no va tenir aplicació mèdica per les seves dimensions i el temps que exigia cada mesura. Era un tub de vidre acabat en una esfera tancada. L’extrem obert es submergia boca avall en una barreja d’aigua i alcohol, mentre l’esfera quedava a la part superior, i el malalt l’agafava amb la mà. En escalfar el líquid, aquest pujava pel tub. Santorio Santori, també a Pàdua, utilitzà un termòmetre de la seva fabricació (Fig.1). Tampoc era gaire pràctic.

Alhora que es tracta de millorar l’aparell que mesuri la temperatura corporal, dos físics, Farenheit (Fig.2) i Celsius, tracten d’establir un sistema de mesura.

Daniel Gabriel Fahrenheit (Gdansk, 1686 – La Haia,1736) va ser un físic i enginyer polonès d’origen alemany, que va passar gran part de la seva vida als Països Baixos, que en aquesta època era un dels principals centres de fabricació d’instruments científics. Allí va treballar com a bufador de vidre, d’on li ve l’interès per desenvolupar instruments de precisió creant els termòmetres d’aigua acolorida (1709) i de mercuri (1714).

Fahrenheit dissenya una escala, utilitzant com a referència una mescla d’aigua i sal de clorur d’amoni a parts iguals, que té una temperatura de congelació i d’ebullició més baixa que la de l’aigua. Dona el valor de 0º F al de la congelació de la mescla, a la temperatura del seu cos 96° F, a la temperatura de congelació de l’aigua sense sals 32°F, i a l’ebullició, 212ºF.

Anders Celsius (Uppsala, 1701 – 1744) (Fig.3) era un astrònom suec, professor a la universitat d’Uppsala i director de l’Observatori Astronòmic d’aquesta ciutat. Proposa una escala centígrada de temperatures, que es coneix com escala Celsius, en la que hi ha cent graus entre la temperatura de la congelació de l’aigua (0º) i la de l’ebullició (100º).

El que fa més aportacions de caràcter clínic a l’estudi de la termometria és Karl Wunderlich (Sulz am Neckar, 1815 – Leipzig, 1877) (Fig.4). El seu pare era metge. Ell estudia medicina a la Universitat de Tübingen. Un cop graduat, viatja a Paris i a Viena. Aprèn estadística i obté plaça de metge assistent a Stuttgart (1838). El 1846, és nomenat Professor i Director mèdic de l’Hospital General de Tübingen. El 1850, passa a la Universitat de Leipzig com a Professor i Director mèdic de l’hospital de la universitat. Aconsegueix que la universitat de Leipzig, en les seves noves instal·lacions, sigui considerada una de les millors del món. És qui introdueix els registres de temperatura en els hospitals. També investiga si els patrons de la febre poden tenir utilitat diagnòstica.

De l’estudi de Wunderlich, després d’un milió de registres de temperatura axil·lar de més de 25.000 persones, en que va utilitzar un termòmetre d’uns 30 cm, es comprova que no hi ha una temperatura normal, sinó un rang de normalitat, que oscil·la entre 36,3º i 37,5º, i que per sobre o per sota d’aquest rang hi ha malaltia. La febre no és una malaltia, sinó un símptoma.

Clifford Allbutt (Dewsbury, 1836 – Cambridge, 1925) és qui perfecciona el termòmetre i el fa utilitzable en la pràctica mèdica. S’havia graduat com a metge a Cambridge el 1881 i fa una estada de post-grau a Paris a l’Hôpital Saint-Antoine amb Armand Trousseau i a l’Hopital Saint-Louis amb Pierre-Antoine-Ernest Bazin. Quan torna a Anglaterra, és acceptat a la Leeds General Infirmary, des d’on passarà a Cambridge, i allà arribarà a ser catedràtic de Medicina i a president de la British Medical Association (Fig.5).

El 1870, publica “Medical thermometry” que resumeix la història de la termometria i la descripció del seu invent, que havia ideat el 1866 i que va ser ràpidament adoptat arreu del món. El seu termòmetre mesura 15 cm, i el metge el pot dur a la butxaca,

Allbutt fou un expert examinador del fons d’ull i publicà una monografia sobre l’oftalmoscòpia i el seu ús en les malalties del sistema nerviós i dels ronyons.

El 1892, fou designat Regius Professor of Medicine de la Universitat de Cambridge.