La duració dels estudis reglats de medicina era, a finals del segle XIX, de 3 o 4 anys. S’esperava que l’alumne aprendria l’ofici de metge amb la pràctica quan exercís. L’avenç conceptual més important en l’ensenyament de la medicina es va produir a la Johns Hopkins Medical School, quan s’introdueix un any d’internat obligatori en acabar la carrera, que aviat adoptaran altres hospitals americans. Halsted, cap del departament de cirurgia del Johns Hopkins Hospital, que és qui ho planteja a l’equip directiu de l’Escola de Medicina, ho ha après en la seva estada a Berlin amb el famós cirurgià Bernard von Langenbeck.

Més tard, els pedagogs de la medicina se n’adonen que, per dedicar-se a una especialitat s’ha d’estudiar més que el que exigeixen per aprovar l’assignatura durant la carrera. A Espanya, fins la introducció del sistema MIR l’any 1972, cadascú s’havia d’espavilar per aprendre com fer de metge.

El mètode més comú era mirar de trobar una ajudantia amb un especialista de prestigi. Un altre mètode era fer d’assistent sense remuneració a un dels hospitals de la ciutat. Allà es passava visita comentada i s’hi podria trobar algun expert a qui fer-li consultes i plantejar-li dubtes.

Un mètode segurament amb més garanties era fer una estada com assistent en algun centre de prestigi internacional d’algun país més avançat que el nostre.

Al segle XVIII dos cirurgians catalans, un dels quals era professor del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, Antoni de Gimbernat (Fig.1) , i l’altre del Col·legi de Cadis, Marià Ribas, van fer un viatge de quatre anys per centres mèdics de Paris, Londres i Amsterdam, enviats pel rei d’Espanya Carles III, per documentar-se i organitzar a la tornada el Col·legi de cirurgia de Madrid (veure aquesta entrada del blog de 14/12/21). Serien els precursors dels viatges de formació de postgrau. A finals del segle XVIII, fa un viatge més curt, a Londres i Aberdeen, un metge barceloní, Antoni Cibat.

Aquest mètode, que és segurament el millor per formar-se, no està a l’abast de tothom. En primer lloc exigeix un coneixement de l’idioma, cosa que al nostre país era molt excepcional, en segon lloc exigia recursos econòmics per mantenir-se durant un període llarg sense treballar. En aquell temps el nombre de beques que s’oferien era molt escàs.

Al segle XIX i a la primera meitat del segle XX, el lloc per anar a formar-se a l’estranger era algun dels hospitals on hi havia un especialista, el prestigi del qual havia arribat a Barcelona. Fins a mitjans del segle XX, gairebé tothom anava a Europa, a partir d’aquesta data es va majoritàriament als Estats Units.

Les estades a l’estranger tenien dos models. En un d’ells, el metge que volia aprendre es passava tot el temps que tenia previst en el mateix centre, on intentava que el deixessin ajudar per adquirir un cert entrenament amb els procediments i tècniques que volia aprendre.

Un altre patró era fer un viatge amb múltiples parades per visitar diversos centres, els més destacats, i en les visites tractar de veure què es el que feien i com ho feien. Algun d’aquests viatges permetia al viatger establir contactes amb gent de prestigi amb els que podria compartir més endavant experiències i fer consultes puntuals.

A finals del segle XIX i en el primer terç del segle XX, força metges catalans fan estades a l’estranger. Els uròlegs van tots a l’Hospital Necker de Paris, on hi ha el professor Guyon (Fig.2) que ha revolucionat la urologia, i els dermatòlegs van a l’hospital de Saint Louis, també a Paris, on hi ha el servei de Dermatologia més destacat amb els Drs. Fournier i Darier com a mestres incontestats, i els ortopedes van a Viena on opera el professor Lorenz Bohler.

Els cirurgians es reparteixen entre Berlin, on hi ha el professor Ferdinand Sauerbuck, Viena, on hi ha Theodor Billroth (Fig.3) i Berna on hi ha Theodor Kocher (Fig.4) (veure aquesta entrada del blog de 19/10/21). La major part dels oftalmòlegs van a Paris on hi ha clíniques privades dirigides per oftalmòlegs de molt prestigi, com les dels Drs. Wecker (Fig.5), Galizowski i Morax.

En aquest temps van marxar metges de totes les especialitats, incloent-hi psiquiatres, obstetres i gent de laboratori.

El benefici per Catalunya de les estades a fora d’aquests metges fou enorme, no únicament pel fet que els que van marxar van tornar millor preparats i amb més confiança en ells mateixos, sinó que també han vist com es movien i es relacionaven entre si metges d’altres cultures. També es beneficiaven els col·laboradors dels que van marxar perquè els hi demostraven que marxar no és tan aventurat, i que aporta molts beneficis personals.