L’origen de la sífilis, un tema encara no resolt

L’origen de la sífilis és un tema que ha generat molt d’interès entre epidemiòlegs i historiadors. Apareix de forma explosiva a finals del segle XV, com una malaltia greu amb alta mortalitat, durant el setge que pateix Nàpols per les tropes del rei francès Carles VIII. El rei estava convençut dels seus drets a la corona de Nàpols en morir el rei Ferran I, fill d’Alfons V el Magnànim (Alfons I de Nàpols), rei de la corona d’Aragó que va donar el regne de Nàpols al seu fill Ferran.

Estats independents a la Itàlia de final del segle XV
Fig.1 Estats independents a la Itàlia de final del segle XV

L’exèrcit de Carles VIII era un exèrcit de mercenaris, en el que hi havia també espanyols. La guerra per conquerir el regne de Nàpols comença el 1494 i acaba amb l’exèrcit francès derrotat el 1498. La invasió de l’exèrcit de Carles VIII espanta el papa Alexandre VI, el papa Borgia (Rodrigo de Borja), ja que els estats pontificis feien frontera amb Nàpols (Fig.1). El papa demana ajuda al rei d’Espanya, que envia un exèrcit comandat pel militar Gonzalo Fernández de Córdoba, que desembarca a Sicília. Els francesos havien guanyat al rei de Nàpols Alfons II, fill de Ferran I, però son derrotats a Atella per les tropes espanyoles, que els fan abandonar Nàpols. Per l’èxit en aquesta batalla, Fernández de Córdoba fou denominat Gran Capitán.

Situació de les dues batalles de l'exèrcit francès, la de Seminara, localitat pròxima a l'estret de Messina, i la d'Atella, localitat situada a la part alta del mapa.
Fig.2 Situació de les dues batalles de l’exèrcit francès, la de Seminara, localitat pròxima a l’estret de Messina, i la d’Atella, localitat situada a la part alta del mapa.

L’epidèmia de sífilis esclata al final de la guerra, de manera que amb la retirada de l’exèrcit mercenari la malaltia s’escampa per tot Europa, ja què l’exèrcit francès estava format per soldats de diferents nacions.

La malaltia presenta signes i símptomes que els metges no havien vist mai abans. El cos dels malalts s’omple d’ampolles que es converteixen en pústules doloroses , que s’acompanyen de dolors articulars .

Com que s’interpreta que és una malaltia nova, li busquen un nom, que pels francesos és el de mal napolitain i pels italians el morbo gallico. El nom que quedarà és el de sífilis, inspirat en un poema del metge italià Girolamo Fracastoro (1483-1553). El protagonista d’aquesta obra, anomenat Syphilis, és un pastor castigat pels déus per la seva vida llicenciosa.

Girolamo Fracastoro
Fig.3 Girolamo Fracastoro i portada del llibre en el que el protagonista es deia Syphilis

Fracastoro és el primer que comprèn que la malaltia es difon per contacte sexual. Comença en els genitals i s’estén per tot el cos. També és Fracastoro el primer que utilitza el mercuri com a tractament de les lesions cutànies, que eren extremadament doloroses.

L’altre nom de la malaltia que es va posar fa alguns segles, a proposta del metge francès Jean Fernel (1497 – 1556) (Fig.4) és el de lues, o lues venèria. Lues vol dir epidèmia en llatí, i venèria es refereix a Venus, ja que la manera de contagiar – se la malaltia és per relacions sexuals.

Jean Fernel
Fig.4 Jean Fernel

Es desconeix el motiu perquè l’epidèmia de sífilis s’inicia el 1495 a Nàpols. La sífilis que existia a Europa tenia molta menys agressivitat i podia transmetre’s sense relacions sexuals, sinó per contacte de persona a persona. A Castella es denominava “mal de bubes”, ja que la paraula buba volia significar pústula.

Per aquesta raó es va pensar que mariners que acompanyaren Cristòfor Colom en el seu primer viatge a Amèrica i van tornar amb ell a Barcelona, podrien haver-se contagiat de sífilis pel contacte amb dones indígenes i l’haurien transportat amb ells a Espanya. Alguns s’haurien allistat com a mercenaris a l’exèrcit de Carles VIII i haurien portat la sífilis a Nàpols. Aquesta és la teoria denominada “colombina” de l’origen de la sífilis.

Una altra interpretació sustenta que l’agent causal de la sífilis ja era a Europa, i una mutació genètica del Treponema, hauria determinat l’augment de virulència i una expressió clínica de major gravetat (Teoria pre-colombina). Un estudi recent, en que s’examinaren els ossos del cementiri d’un monestir agustinià a Hull, una ciutat del nord-est d’Anglaterra que va estar actiu des del segle XI fins el segle XIV, va demostrar canvis propis de sífilis en 3 dels 245 esquelets estudiats, el que demostra que el Treponema ja estava a Europa, quan Colom arriba a Amèrica.

La polèmica no està resolta. Els genetistes han incorporat estudis en ossos de poblacions de diferents llocs del món per veure si hi ha mutacions del genoma del Treponema o si hi ha variacions en els obtinguts de poblacions americanes o europees. Els estudis donen resultats que encara no permeten aclarir per què sorgeix l’epidèmia de Nàpols el 1495.

Hi ha 2 comentaris

  1. Realment ho és d’ineteressant. D’aquesta disciplina se’n diu Paleogenètica. El teu comentari m’ha fet recordar un cas que vaig presentar fa anys, d’un estudi d’aquesta mena, Buscaré les dades i el posaré en el blog. Espero que t’agradi.

    M'agrada

Deixa un comentari