Fins a principis dels anys quaranta del segle passat no existia cap programa específic d’atenció a la gent gran malalta ingressada en els hospitals. Els vells i les velles malalts estaven barrejats amb malalts que tenien malalties cròniques “incurables”, amb vells amb malalties potencialment curables, o al menys millorables, que no havien estat diagnosticats, i per tant no havien estat tractats convenientment o no havien rebut rehabilitació.

Marjory Warren, nascuda el 1897 a Londres, s’havia format en el Royal Free Hospital School of Medicine amb la intenció de ser cirurgiana (Fig.1). Llicenciada en medicina el 1923, passa pels Queen’s Children Hospital, Royal Free Hospital i Elisabeth Garret Anderson Hospital, abans d’entrar en el staff del West Middlesex County Hospital, on serà consultant (consultor) en medicina.

Descobreix la dramàtica situació dels vells hospitalitzats l’any 1935 quan, d’un dia per l’altre, adscriuen al seu hospital una Poor Law Infirmary. Aquest terme era la denominació al Regne Unit pels hospitals de beneficència per gent pobra. Warren, que era la directora mèdica del West Middlesex Hospital (Fig.2), decideix crear una Unitat de Geriatria i es dedica a classificar els malalts del pavelló de la gent sense recursos per determinar quins podien ser recuperables amb mesures apropiades i quins necessiten només atencions d’infermeria.

El resultat de l’actuació de la Dra. Warren va ser espectacular. Una proporció elevada de pacients d’aquest hospital de pobres va poder ser rehabilitada i retornada a casa seva o ingressada en una residència de gent gran (Fig.3).

Aquesta experiència li permet publicar els resultats d’aquestes investigacions al British Medical Journal (1943) i al Lancet (1946), en les que demostra els beneficis que té la creació d’unitats de geriatria en els hospitals ateses per metges especialistes en geriatria i que serveixin per oferir ensenyament de l’atenció mèdica especialitzada als estudiants de medicina i d’infermeria.

Marjory Warren va haver de superar obstacles, perquè molts metges no creien que calguessin cures específiques per les persones grans. Warren justificava la necessitat de l’especialitat de Geriatria, com havia succeït anys abans en crear-se l’especialitat de Pediatria. Els beneficis d’aquesta política es van comprovar temps després, quan el ministre de salut britànic es va interessar pels estudis de la Dra. Warren i va legislar perquè la geriatria fos, des de 1950, una especialitat reconeguda en el National Health Service (NHS). També aconsegueix ser reconeguda com una experta en geriatria a nivell mundial.

El 1947, s’ha creat la Societat Mèdica per l’Atenció a les persones grans, que amb els anys es convertirà en la Societat Britànica de Geriatria. Warren és nomenada la primera consultora (consultant) en Geriatria del NHS.

Warren considerava que la geriatria havia de tenir els següents objectius: a) prevenir les malalties quan sigui possible, b) reduir les discapacitats físiques en la mesura que sigui possible; c) obtenir i mantenir la màxima independència a les persones grans, d) ensenyar al pacient a adaptar-se de forma intel·ligent a la discapacitat residual.

Aquests idees estan contingudes en la publicació de la British Medical Association : “Report on the care and treatment of the elderly and inform” de 1947, que constitueix el document fundacional de la geriatria britànica.

Marjory Warren va tenir un gran interès pel treball de les infermeres i per la formació de les que s’ocupen de l’atenció de la gent gran. Fou membre de la Federació d’associacions de dones metges de Regne Unit, que va presidir poc abans de morir.

Warren va tenir un desgraciat final a l’edat de 62 anys, en morir en un accident de circulació amb cotxe per Alemanya, el 1960. Els passatgers del vehicle només tingueren contusions lleus, però la Dra. Warren, que conduïa, va morir.

Referència

TK Young. Dr. Marjory Warren: The mother of Geriatrics. J Hong Kong Geriatrics Society, 2000; 10 (2): 102 – 105.