A principis del segle XX, la tos ferina era la primera causa de mortalitat infantil als Estats Units. Cada any morien de tos ferina uns sis mil nens, la majoria menors de 5 anys. Més morts que no pas els deguts a diftèria, escarlatina i xarampió.

La malaltia està causada per un bacteri, descobert pel belga Jules Bordet (Fig.1), a qui van donar el premi Nobel l’any 1906 per la descoberta de la Bordetella pertussis. No obstant, la tos ferina era coneguda des de 1679 en que fou descrita per Thomas Sydenham.

En la dècada dels anys vint, comencen a produir-se vacunes contra la tos ferina, però no són gaire potents. Es coneixia el germen i es coneixia el sistema de fer vacunes, però no es disposava d’un cultiu prou potent per obtenir soques de B. pertussis de virulència elevada i en suficient quantitat, a partir de les quals fer la vacuna.

Les doctores Kendrick (1890 – 1980) i Eldering (1900 – 1988) estaven molt motivades per investigar aquesta malaltia, perquè havien superat un episodi de tos ferina quan eren petites.

Pearl Kendrick (Fig.2) havia estudiat a la Universitat de Syracuse i havia obtingut un doctorat en Bacteriologia a la Johns Hopkins University. Havia treballat al Departament de Salut Pública de Nova York i més tard al de Michigan.

Grace Eldering es va graduar com a diplomada en Ciències per la Universitat de Montana i després va fer un doctorat en Ciències per la Universitat Johns Hopkins l’any 1942 (Fig.3). El 1928, entra a treballar al Departament de Salut Pública de Michigan per fer els exàmens bacteriològics de rutina. Allà coneix Pearl Kendrick, amb qui es posa a treballar en la vacuna de la tos ferina quan els hi queda temps lliure.

Loney Gordon era una tècnica de laboratori, nascuda a Arkansas, que tenia una diplomatura en química i treballava amb la Dra. Kendrick, buscant un cultiu apropiat i una soca de B. pertussis de la màxima virulència. El millor caldo de cultiu que troba pel B. pertussis és la sang de xai.

Kendrick i Eldering investiguen el comportament del B. pertussis en els nens amb tos ferina, demostrant que la màxima infectivitat dels malalts es dona en les tres primeres setmanes, deixant de ser contagiosos a partir de la quarta setmana.

A finals dels anys trenta, han fabricat una vacuna prou potent per començar els assajos clínics que es fan a l’àrea de Michigan amb l’ajuda dels metges locals (Fig.4). El 1940, ja es pot distribuir per tot els Estats Units i, el 1963, l’Acadèmia Americana de Pediatria aprova aquesta vacuna pel seu ús rutinari.

El 1948, al cap de pocs anys de l’aplicació de la vacuna de la tos ferina, la incidència de la malaltia ha baixat notabilíssimament i la mortalitat ha passat del 5 % a 1 per 100.000.

Kendrick i Eldering fabriquen, el 1948, una vacuna combinada (DTP) amb bacils de diftèria, tètanus i tos ferina (pertussis), que redueix el nombre de punxades als nens. Anys més tard apareixerà una vacuna hexavalent, que a més protegeix de l’hepatitis B, la poliomielitis i les infeccions per Hemophilus influenzae.

Referència

Carolyn G. Shapiro-Shapin, Pearl Kendrick, Grace Eldering, and the Pertussis Vaccine, Emerg Infect Dis. 2010 Aug; 16(8): 1273–1278.