John Arderne és un cirurgià anglès del segle XIV, el primer cirurgià del qual coneixem el nom (Fig.1), i de qui tenim la seva obra, un tractat de cirurgia “Practica chirurgiae”, de 1370, escrit en llatí. De fet, aquest llibre és una recopilació de diverses monografies en les que explica intervencions quirúrgiques per resoldre diferents problemes mèdics. Els que estan més detalladament exposats son el tractament de les hemorroides i de les fístules anals (Fig.2). Es tracta d’un manuscrit, del que se’n va fer la primera edició impresa el 1910, gràcies a un cirurgià del St Bartholomew’s Hospital de Londres que el va traduir a l’anglès.

L’interès per aquests dos temes es justifica per l’elevada incidència d’aquesta patologia en aquell temps en que els cavallers anaven tot el dia a cavall, i sovint vestits amb una pesada armadura.

La preferent elecció d’aquests temes explica que s’hagi considerat John Arderne com el precursor de la proctologia.

El llibre conté 250 il·lustracions en color, situades als marges de les pàgines (Fig.3). Son il·lustracions d’instrumental quirúrgic (Fig.4), d’exploracions (Fig.5), de manifestacions de malalties (Fig.6), o tractaments, com l’administració d’ènemes (Fig.7).

És Arderne el primer que descriu el tractament de les fístules anals, demostrant que no son incurables, com molts pensaven. Per tractar-les, s’han d’obrir i posar a pla, evitant que sagnin, fent compressió a mesura que es van obrint. Per obrir-les, és prudent esperar que hagi remès la inflamació. Es passava una sonda per la fístula fins arribar al recte, i s’obria la fístula. La ferida es curava amb una untura que es posava abans d’embenar-la. El mètode d’Arderne és el que havia proposat Abulcasis, un cirurgià del califat de Còrdova del segle XI. És la que es va fer al rei Lluís XIV (veure aquesta entrada del blog de 16/02/21).

Arderne va inventar diferents instruments per la cirurgia rectal (Fig.4), i va escriure altres texts, tan ben il·lustrats com el de cirurgia de la fístula anal, en els que aporta el seu criteri pel tractament de diverses patologies. És partidari de tractar les hemorroides amb escissió i lligadura, d’utilitzar opi com analgèsic en les intervencions quirúrgiques, i d’aplicar untures en les ferides per fletxa.

Recomana fer un tacte rectal abans de qualsevol maniobra quirúrgica rectal (Fig.5), per assegurar que no hi hagi cap càncer rectal, situació en la que no seria partidari de fer cirurgia. En els malalts amb càncer, es limita la cirurgia. Si el tacte rectal és negatiu, ha de seguir operant.

A més d’informació tècnica, el llibre conté opinions de l’autor sobre la conducta del bon cirurgià. Ha de tenir pietat, caritat i modèstia. També ha de ser estudiós i estar ben format. En les relacions amb els seus col·legues, ha de ser cortès i no gelós. També considera que s’ha de cobrar força als rics i no cobrar als pobres.

Sembla que va ser educat a Montpeller, per això va ser un cirurgià “de toga llarga”, com es deia dels cirurgians educats en una universitat, per diferenciar-se dels cirurgians “de toga curta” que eren els cirurgians barbers.

Se li atribueixen dos mestres, els cirurgians francesos Henri de Mondeville i Guy de Chauliac, que impartien classe a Montpeller. Participa en la Guerra dels Cent Anys en territori francès, al servei del duc de Lancaster, i estigué present en la batalla de Crécy, l’any 1346.

Retorna a Anglaterra als 42 anys, deixa la carrera militar i s’estableix a Newark, al Nottinghamshire, fins que s’instal·la a Londres, on hi viurà fins a la seva mort, inscrit en el gremi de mestres – cirurgians, categoria superior a la dels cirurgians-barbers.

Referència

T.McW. Millar. John of Arderne. The father of British proctology. Proc.Roy. Soc.Med., 1953; 42: 75-84.

J Beynon, N Carfr. Master John of Arderne – surgeon of Newark. J Roy Soc Med., 1988; 81: 43-44.