Don Santiago Ramón y Cajal (Fig.1) formulà la teoria de la neurona quan va viure a Barcelona, entre el 1887 i 1892. Ocupà la càtedra d’Histologia de la Facultat de Medicina d’aquesta ciutat.

Vingué de València, on era el catedràtic d’Anatomia des de 1882. L’oportunitat del trasllat sorgeix quan el Ministeri d’Instrucció Pública promulga, l’any 1886, un Reial Decret pel qual es crea la càtedra d’Histologia en totes les facultats de medicina, com assignatura del primer any de carrera, deixant de ser una assignatura del doctorat. Les càtedres de Saragossa i Barcelona s’ocuparien per concurs, i la resta per oposició.

Ramón y Cajal va considerar que tenia més oportunitats de promoció personal a Barcelona, per això va sol·licitar participar en el concurs, aportant el currículum vitae, que es mostra en la Fig.2.

Guanya la plaça amb 35 anys i s’instal·la inicialment en una casa del Raval, la casa Faralt, un edifici vuitcentista a la cantonada de Riera Alta amb Peu de la Creu. Més endavant viurà a una casa del carrer del Notariat, nº 7, a la façana de la qual hi ha una placa que ho explica (Fig.3). Finalment viurà al carrer Consell de Cent, cantonada amb Bruc.

Ramón y Cajal és ben rebut pel claustre de la Facultat de Medicina de Barcelona, que aleshores estava instal·lada a l’edifici que havia estat la seu del Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona i actualment ho és de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.

Publica molt, alguns articles a Gaceta Médica catalana (Fig.5), però per evitar les demores entre l’entrega del manuscrit i la seva publicació, crea la seva pròpia revista, Revista Trimestral de Histología (Fig.6), de la que n’edita 60 exemplars a cada tirada per distribuir a metges francesos i alemanys, interessats en els mateixos temes que ell. A partir de 1889, fa traduir els seus articles per poder publicar-los en revistes europees.

Publica també el Manual de Histología normal (Fig.7). El 1890, s’adona que, si es queda a Barcelona, haurà de viure només amb el sou de catedràtic, molt justet per una família nombrosa com la seva. El nou degà, Marià Batlles i Bertran de Lis, fa gestions a l’Ajuntament de Barcelona perquè munti un laboratori municipal per a Ramón y Cajal, que li permeti disposar d’un segon sou i deixar el petit laboratori que l’anterior degà, Joan de Rull, li havia deixat a la facultat. Malauradament, les gestions no tenen èxit, per això Ramón y Cajal decideix optar per la mateixa càtedra de Madrid que ha quedat vacant amb la mort del catedràtic Aureliano Maestre de San Juan.

L’any 1900, Ramón y Cajal envia al periòdic Noticiero Universal, un diari de tarda de la ciutat, un article incendiari contra Jaume Ferran per la seva vacunació anti-colèrica a València l’any 1885, on demostra que manté la seva enemistat amb el savi català malgrat els anys transcorreguts (veure aquesta entrada del 15/4/21). El seu article conclou dient que “la campaña del año 1900 de Ferrán fue una desdichada equivocación y un bochorno para la ciencia española”.

Les oposicions pateixen successives interrupcions i Cajal no obté la càtedra fins el 10 de febrer de 1892, superant al seu competidor, un excel·lent patòleg, el Dr. Lluís Simarro (Fig.8).

Durant l’estada a Barcelona, Cajal tingué una colla de deixebles catalans, com Pi Gibert, Manuel Duran, Claudi Sala, Josep Mª Bofill, Josep Mª Roca i Gil Saltor. Aquest darrer és qui substitueix Cajal a la càtedra de Barcelona.

Referències

Diego Ferrer. Cajal y Barcelona. Fundación Uriach 1838, Barcelona,

Mercè Dufort i Coll. La etapa barcelonesa de Santiago Ramón y Cajal. Quart, 2007; 39 – 40: 66-74.

Jordi Cervós Navarro. Cajal en Barcelona, Rev Esp Patologia, 2002; 35 (4)

Raquel Lacuesta. El primer habitatge del D. Santiago Ramón y Cajal a Barcelona – La casa Faralt, un edifici del Raval. Rev R Acad Med Catalunya, 2016; 31 (1): 30-34.

J. Corbella Corbella. L’estada de Cajal a Barcelona com a catedràtic (1887 – 1892). La formació frustrada d’escola. Gimbernat, 2012; 58: 101- 112.