El segle XIX fou una època daurada per la medicina francesa. Tres són les grans figures a l’inici d’aquest segle: Pinel, Bichat i Corvisart.

Pinel allibera els alienats hospitalitzats de les seves cadenes seguint el criteri igualitari que defensa la Revolució Francesa i estableix les bases del que serà l’especialitat de psiquiatria.

Bichat tracta d’aproximar la medicina clínica a les ciències bàsiques i creu en la conveniència de correlacionar les manifestacions clíniques de les malalties amb l’afectació que es produeix en els teixits.

Finalment, Corvisart és el clínic per antonomàsia, impulsor de l’ensenyament de la medicina clínica.

A la segona meitat del segle XIX, destaquen els fisiòlegs Claude Bernard, i François Magendie, els clínics Pierre Louis, Victor Hanot i Armand Trousseau i els cirurgians Alfred Velpeau, Dominique Larrey i Antoine Jobert de Lamballe. A aquests personatges hem d’afegir Paul Georges Dieulafoy, a qui dediquem la entrada d’avui (Fig.1).

Dieulafoy neix a Toulouse, estudia medicina a l’Ecole Supérieure de Toulouse, on el seu oncle Paul Dieulafoy era professor de Clínica quirúrgica. Abans d’acabar la carrera, marxa a Paris a formar-se a l’Hôtel Dieu al servei del professor Trousseau. El 1869, llegeix la seva tesi doctoral sobre “La mort subite dans la fièvre typhoide”.

Durant la guerra franco – prussiana, el 1870, dirigeix el servei d’ambulàncies. El 1876, passa l’examen per obtenir el nomenament de metge d’hospital i, el 1879, obté la direcció del servei de Clínica Mèdica de l’Hôpital Tenon de Paris. El 1881, passa a l’Hôpital Saint Antoine com a cap de servei i, el 1886, a l’Hôpital Necker. Aquell mateix any rep el nomenament de catedràtic (Fig.2). El 1896, passa a l’Hôtel Dieu, on es jubila l’any 1909.

Va tenir molt prestigi a França pel seu llibre “Manuel de Pathologie Interne”, que va arribar a tenir 16 edicions fins 1911 (Fig.3), i que va ser traduït al castellà pel Dr. Robert.

Feu instal·lar laboratoris a l’Hôtel Dieu, convençut de la necessitat de disposar de recursos per ampliar l’estudi clínic dels malalts (Fig.4).

Dieulafoy, que era a més d’un excel·lent clínic, un orador brillant, va mantenir unes sessions clíniques els dissabtes al matí a l’amfiteatre Trousseau de l’Hôtel Dieu, a les que hi assistien estudiants de medicina, metges en exercici, homes de lletres i fins i tot senyores de la bona societat.

Quan jo vaig ser a Paris, els anys 1967 i 1968, seguien fent-se les sessions clíniques els dissabtes al matí en molts serveis hospitalaris, el que permetia anar a sessions d’altres hospitals, ja que la entrada era gratuïta i oberta.

Dieulafoy ha passat a la posteritat per la seva descripció de l’úlcera simple gàstrica com a causa de l’hemorràgia digestiva, que va descriure el 1898, consistent en una erosió gàstrica limitada a la mucosa, centrada per una artèria, responsable del sagnat. Una altre aportació de Dieulafoy fou la introducció de la paraula polaquiuria per designar les miccions freqüents i doloroses. També li devem l’aparell de Dieulafoy, un sistema d’aspiració per les puncions pleurals o articulars.

Referència

M. Karamanov et al. Georges-Paul Dieulafoy (1839 – 1911) and the first description of “exulteratio símplex”. Ann Gastroenterol., 2011; 24: 188 – 191.