Un llibre molt interessant és “Las primeras enfermeras laicas españolas”, aparegut el 2020, perquè ens aproxima a les infermeres que estan a l’inici de la professió de la infermeria en el nostre país. Les Mercedes Milà, Aurora Mas, Montserrat Ripol i Manolita Ricart, formen la base del llibre i són les protagonistes de la primera etapa de la infermeria espanyola, que és quan les infermeres laiques substitueixen les monges en els centres assistencials.

Fa unes setmanes, aproximava al lector d’aquest blog la figura de la Mercedes Milà (veure aquesta entrada del blog de 16/03/22), la primera d’aquestes infermeres. Avui us presento l’Aurora Mas de Gaminde.

Aurora neix el 1898, però es desconeix el lloc on ho va fer, perquè la família, que era natural d’Astúries, canviava de domicili per la feina del pare, que era militar, com també ho va ser el germà d’Aurora, que arribà a tinent coronel d’Estat major.

Arriba al final de l’adolescència quan la infermeria adquireix a Espanya una categoria acadèmica. Hi ha escoles d’infermeria a Barcelona i a Madrid, que donen títols oficials. A més, la Creu Roja, fundada el 1863, ha creat les Dames de la Creu Roja, que és un cos amb funcions socio-sanitàries de caràcter voluntari.

El 1921, l’Aurora Mas (Fig.1) obté, amb la seva germana Maria Lluïsa, el carnet de Dama de la Creu Roja de segona classe a Segovia i, el 1923, li donen el carnet de primera després de superar un examen.

El 1931, aprova l’examen d’estat que li permet accedir a una plaça per formar-se com infermera visitadora, que ha convocat el govern de la República.

Les infermeres visitadores, creades el 1929, son una branca de la infermeria que s’ocupa d’investigar les causes socials de les malalties, millorar els hàbits de vida dels ciutadans, corregir les deficiències higièniques en el treball, escoles i en l’alimentació. El seu treball incideix més en l’àmbit domiciliari que no pas en el dels hospitals.

Aurora fa el curs d’infermera visitadora a Sevilla, i després assisteix amb la seva mentora Mercedes Milà a un curs en el Bedford College de la Universitat de Londres. A la tornada a Espanya, guanya una beca de la Fundació Rockefeller de dos anys per impulsar el camp de la infermeria visitadora. Ja té 36 anys.

Junt amb ella foren becades per la Junta d’Ampliació d’Estudis 13 infermeres, entre les quals Montserrat Ripol i Manolita Ricart, que treballaran amb Aurora Mas a Veneçuela.

Acabada la beca, ja ha començat la Guerra Civil a Espanya i Aurora decideix no tornar, i accepta anar a Veneçuela el 1940, per posar en marxa l’Escola Nacional d’Infermeria (ENE) amb Montserrat Ripol, que també estava becada per la Fundació Rockefeller. Montserrat Ripol serà la directora i Aurora Mas, que té ja 41 anys, serà sots-directora (Fig.2).

Ni l’una ni l’altra estan satisfetes amb la feina. Entren en conflicte amb metges veneçolans molt conservadors i d’un catolicisme abrandat. Decideix abandonar Caracas i Mas accepta dirigir l’escola de la Creu Roja de Maracaibo fins 1952, quan torna a Espanya, on es dedicarà a donar xerrades i a escriure articles sobre la professió d’infermera.

Durant l’estada a Caracas, funda amb Montserrat Ripol la revista ENE, de la que serà la sots-directora i Ripoll la directora. La revista va publicar-se de 1941 a 1943 (Fig.3).

El 1963, rep un homenatge pels 25 anys de treball.

Referències

Josep Bernabeu-Mestre y María Eugenia Galiana Sánchez. Enfermería y exilio. El caso de las visitadoras sanitarias. Mètode 2009 Ciencia y exilio – Número 61. Primavera 2009