Segurament el premi Nobel més polèmic és el que va rebre Egas Moniz (Fig.1) per fer lobotomies frontals com a tractament de les psicosis i neurosis greus, procediment que va causar conseqüències irreparables a un cert nombre dels que reberen aquest tractament.

Moniz va ser el primer que va practicar-ne el 1935, sense haver fet cap estudi en animals abans de fer-ne en humans, i va aconseguir un reconeixement general de la comunitat científica, que en aquell temps tenia poques consideracions ètiques, ja que el procediment es feia sense el consentiment dels malalts, que desconeixien els canvis en la personalitat que ocasionava el tractament.

La lobotomia consistia en la secció quirúrgica dels fascicles nerviosos del lòbul frontal per interrompre la connexió entre l’escorça pre-frontal i la resta del cervell, amb la finalitat de reduir l’agressivitat de certs malalts mentals. Els malalts operats eren al principi casos hospitalitzats en sanatoris mentals pels que no tenien cap tractament per controlar l’agressivitat.

Moniz era un neuròleg amb molt de prestigi perquè va ser el primer en fer una angiografia cerebral, exploració que va ser de gran utilitat abans que es disposés de mètodes d’imatge com la TAC o la RMN cerebral pel diagnòstic de les lesions expansives cerebrals. Per aquesta contribució va estar nomenat al premi Nobel de Medicina, però no li van concedir.

Per aplicar la lobotomia frontal, Moniz es va inspirar en un treball publicat on es deia que, després d’aquesta intervenció, s’havia comprovat en dos ximpanzés un canvi de caràcter, passant d’agressius a dòcils i col·laboradors. La lobotomia convertia els malalts operats en apàtics, el que facilitava el seu maneig en les institucions psiquiàtriques. Dos neuròlegs nord-americans desaprensius, Walter Freeman (Fig.2) i James Watt, van dedicar-se a viatjar per tot Estats Units amb una camioneta, que es convertia en quiròfan on es feien operacions en cadena, oferint aquest tractament per variades indicacions, com depressió, neurosi, psicosi o criminalitat, i fins i tot l’homosexualitat. Un dels malalts operats va ser Rosemary Kennedy, germana del president John Kennedy, quan tenia 23 anys, que va quedar molt limitada intel·lectualment a causa de la intervenció.

Moniz era d’una família aristocràtica, graduat en medicina per la Universitat de Coimbra. Es forma com a neuròleg a Paris, assistint a la clínica del professor Pierre Marie i a la de Babinski. El 1911, torna a Portugal, i és nomenat director de la càtedra de Neurologia de la Universitat de Lisboa.

Dura poc en el càrrec, perquè deixa la pràctica mèdica per passar a la política, donant suport al partit republicà en contrast amb el criteri de la seva família, que era monàrquica. Durant la Iª Guerra Mundial és ambaixador de Portugal a Espanya, el 1917 és ministre d’afers estrangers i, el 1918, encapçala la delegació portuguesa a la Conferència de pau de Versalles. Abandona la política el 1919, després d’un duel motivat per una disputa política. El 1926, quan té 51 anys, obté la primera angiografia cerebral. La primera lobotomia frontal es fa per via transorbitària el 1925 (Fig.3).

No la fa ell, que és neuròleg i no neuro-cirurgià, sinó que les fa el Dr. Almeida Lima, un neuro-cirurgià del seu departament. En les primeres fases, s’injectava alcohol per necrosar el lòbul frontal. En una segona etapa, s’introduïa una agulla que duia un filferro amb forma de nansa, per seccionar les fibres que estan connectades a l’escorça (Fig.4). Publica els seus resultats després de fer-ne vint, dels quals considera que set s’han curat després de la cirurgia, set han millorat, i sis estan igual.

El 1949, li concedeixen el premi Nobel. Al cap d’uns anys s’abandona aquesta intervenció, quan es considera aquest procediment insegur, amb molts efectes secundaris i amb manca de respecte a la ètica mèdica. Moniz havia rebut uns trets, disparats per un malalt descontent, que el van deixar paraplègic i condemnat a la cadira de rodes. Mor el 1955, i no és a temps de veure com el seu mètode s’ha desprestigiat, ni d’assabentar-se de la creació d’un moviment que reclama que se li retiri el premi Nobel.

A Portugal, no ha disminuït el prestigi de Moniz, que es l’únic premi Nobel del país. Avui dia una estàtua seva està davant la Facultat de Medicina de Lisboa (Fig.4).

També va ser un brillant orador i conferenciant, que va escriure obres interessants, com «Confidencias de un investigador científico» i «Nuestra casa». Fou a més etnògraf, biògraf, industrial i col·leccionista d’art.

Egas Moniz va ser un inconformista amb els criteris mèdics del moment. Per això va inventar la angiografia cerebral, i va tractar de resoldre un problema greu pels psiquiatres, com era la carència de tractaments pels malalts amb patologia psiquiàtrica greu.

Referències

Joao Lobo Antuines. Egas Moniz. Una biografia. Gradivia. 2010.