John Hunter (Fig.1) és considerat un dels més grans cirurgians anglesos per la seva habilitat tècnica adquirida en la seva feina de dissector anatòmic i preparador de cadàvers per les classes d’anatomia del seu germà William, però també pel seu caràcter meticulós, que el duia a aplicar l’experimentació per resoldre qualsevol dubte, abans de provar una determinada iniciativa quirúrgica.

Va començar com a cirurgià militar de l’Armada Britànica (1760 – 1763), després cirurgià del Chelsea Hospital i del St. George’s, i finalment cirurgià del rei d’Anglaterra, George III.

Durant els seus anys de metge militar, va observar que les ferides de bala que no produïen lesió a l’os anaven millor si no es feia res, perquè s’evitava la infecció de la ferida, gairebé inevitable amb la manca d’asèpsia dels procediments quirúrgics d’aquell temps.

Era un bon professor i feia cursos de cirurgia en una escola privada que tingué un gran èxit. Alumnes seus foren Antoni de Gimbernat i Marià Rivas (veure aquesta entrada del blog del 14/12/21), cirurgians catalans enviats pel rei Carles III per estudiar la organització dels hospitals anglesos, francesos i holandesos abans de muntar el Reial Col·legi de Cirurgia de San Carlos a Madrid.

La seva producció acadèmica fou notable, havent publicat llibres sobre el desenvolupament dentari, les malalties venèries, i les ferides per armes de foc.

Un dels motius que ha fet que John Hunter sigui tan conegut és la seva auto-experimentació, injectant-se pus gonorreic d’un malalt al seu penis per conèixer la història natural de la infecció.

En la segona meitat del segle XIX, hi havia un gran interès per les malalties venèries, especialment la sífilis i la gonocòccia. Una teoria defensava que les dues eren la mateixa malaltia que cursava per fases, primer la gonocòccia i després la sífilis. Era la teoria unicista. Una altra teoria sustentava que eren dues malalties independents (teoria dualista).

Hunter s’injecta el pus i comprova al cap de pocs dies que pateix coïssor en orinar i que una secreció purulenta s’escapa per la uretra. Al cap d’uns dies, apareix una úlcera i altres manifestacions clíniques de la sífilis, que Hunter interpreta com una confirmació de la teoria unicista, i que la gonorrea i la sífilis són etapes diferents de la mateixa malaltia. La seva descripció de l’úlcera sifilítica és tan precisa que ara es denomina xancre hunterià.

El metge escocès Benjamin Bell (1749 – 1806) (Fig.2) era el més oposat a la teoria unicista, com defensa en el seu llibre “A treatise on gonorrea virulenta and lues venerea” (1793), traduït al castellà, francès i italià. Considera que la gonorrea és una malaltia local, que el metge no pot contraure visitant malalts, i mai es converteix en sífilis, mentre que aquesta sí que es pot contraure fent de metge; és una malaltia sistèmica, i pot millorar amb tractament mercurial, mentre que és ineficaç en la gonorrea (Fig.3).

Bell tampoc creu que Hunter s’hagués inoculat, sinó que devia inocular un pacient, hipòtesi que han defensat altres biògrafs, especialment el darrer, Wendy Moore.

El que va passar en l’experiència de Hunter és que el malalt, de qui es va treure el pus uretral per inocular-se, estava infectat a la vegada per el gonococ i pel treponema sifilític, i el receptor del pus (Hunter o un malalt) va contraure les dues malalties.

Aquest error es va mantenir durant 50 anys fins que el va eliminar el dermatòleg francès Philippe Ricord, que va clarificar aquest tema de forma absoluta, demostrant que sífilis i gonocòccia són malalties diferents.

Referències

J. Gladstein. Hunter’s chancre: did the surgeon give himself syphilis? Clin Inf Dis., 2005; 41: 128.

G. Qvist. John Hunter, 1728 – 1793. London, Heinemann, 1981.

JL Fresquet. Filippe Ricord (1800 – 1889). Historia de la medicina.

IMC Macintyyre. Scientific surgeon of the enlightenment or plagiarist in everything: a reappraisal of Benjamin Bell. J R Col Physicians Edimburgh., 2011; 41: 176 – 189J.