Charcot fou l’home creador de l’escola neurològica francesa a l’hospital de la Salpêtrière. Els seus deixebles més coneguts son Pierre Marie i Babinski. Tots dos han passat a la posterioritat pels seus epònims, el signe de Babinski i la malaltia de Pierre Marie. Un deixeble famós fou Sigmund Freud, que assistí un temps a les classes de Charcot, i igualment ho fou Gilles de la Tourette, que també té un epònim d’una síndrome molt freqüent, caracteritzada per la presència de tics.

Gilles de la Tourette (Fig.1) comença els estudis de medicina a Poitiers, i els acaba a Paris. Acabada la carrera entra, després de passar un examen, com a metge assistent al servei de Charcot, un servei que fa sessions clíniques setmanals obertes a visitants, estrangers, intel·lectuals i gent de visita a Paris. Les sessions es convertien en actes mèdics, docents i socials gràcies a l’habilitat de Charcot (Fig.2).

Gilles de la Tourette és feliç a la Salpêtrière. És un home alegre, exuberant, vehement, impacient i una mica excèntric. És un admirador de Charcot i publica amb ell 16 articles sobre la histèria, que era el trastorn que interessava més Charcot (Fig.3).

El 1884, quan té 27 anys, publica amb Charcot un article sobre 9 malalts amb tics, amb el que descriu la malaltia que ara duu el seu nom. Va ser Charcot qui la denominarà malaltia de Tourette, nom que ha persistit. Charcot li havia encarregat, el 1881, que fes una revisió bibliogràfica dels trastorns del moviment per si hi havia més casos publicats de la malaltia. Tourette va trobar tres publicacions sobre malalts amb tics, cadascuna de les quals incloïa un únic cas.

El primer cas, però, s’havia descrit, sense que es fes cap interpretació patogènica, l’any 1825. Jean Marc Gaspard havia descrit el cas d’una aristòcrata, la marquesa de Dampierre, que tenia tics que afectaven la meitat superior del cos. Aquell mateix any, Tourette va a Londres a fer una estada a l’Hospital de malalties neurològiques i neuroquirúrgiques de Queens square, i coneix el prestigiós neuròleg anglès John Hughlings Jackson, que confessa que no havia vist mai aquesta síndrome. Curiosament, poc temps després en veu un cas, del que en fa una publicació.

Charcot va donar una mostra de generositat, que no tenen tots els directors d’equips, en posar el nom del seu col·laborador a la nova malaltia.

El 1893 (o 1896), una antiga pacient va disparar Tourette al coll, afirmant que l’havia hipnotitzat en contra de la seva voluntat; afortunadament Tourette va sobreviure a l’atac (Fig.4). El seu mentor, Charcot, havia mort feia poc, i el seu fill jove havia mort recentment d’una meningitis. Després de tots aquests esdeveniments, Tourette va començar a tenir, al voltant de 1902, un quadre de deteriorament progressiu de les seves funcions intel·lectuals, comprometent per complet les seves activitats docents i professionals, per la qual cosa es va mudar, acompanyat de la seva dona i les seves dues filles, a Lausanne (Suïssa), on va ser internat a l’hospital psiquiàtric de Cery, enganyat per aquest darrer, qui el va convèncer d’anar amb la idea que l’esperava un famós pacient. La decisió de portar-lo a Suïssa es va produir per evitar la pressió mediàtica. En aquest centre, va rebre el diagnòstic de neuro-sífilis parètica, malaltia que va continuar progressant. Va patir megalomania, atàxia i disàrtria. En l’etapa final, el seu llenguatge era incoherent i a més va presentar convulsions constants. Va morir el 22 de maig de 1904, als 46 anys.

Referències

Leonardo Palacios Sánchez et al. Gilles de la Tourette y su síndrome. Acta Neurol Colomb. 2016; 32(1):80-8