Els càlculs vesicals han estat durant segles una important causa de patiment per un nombre ingent d’homes, dones i nens abans que es poguessin extreure quirúrgicament sense dolor, sense infecció i sense produir destrosses en els teixits pròxims. Anteriorment, els més atrevits o els més desesperats pels atacs de dolor es posaven en mans dels litotomistes, que eren cirurgians que es dedicaven a extreure els càlculs vesicals amb un tall al perineu i a la bufeta.

La litiasi vesical era molt més freqüent en l’antiguitat, de manera que l’extracció dels càlculs ha sigut un dels procediments quirúrgics més antics.

Les primeres descripcions provenen del metge romà Aule Corneli Cels (Fig.1), el segle I d.C., que en el seu llibre De medicinae explica la tècnica de la litotomia per la via perineal (Fig.2).

La primera litotomia per via suprapúbica és deguda a Pierre Franco, el segle XVI, en un nen a qui la talla (incisió) perineal no hauria permès extreure el càlcul, que era de mida molt gran. La via suprapúbica feia por als litotomistes per si perforaven el budell, que se seguia indefectiblement de la mort al cap de pocs dies per una peritonitis.

Durant el segle XVIII va tenir molta fama un personatge estrafolari, conegut com Frère Jacques (Fig.3), tot i que no era frare. Es deia Jacques de Beaulieu (1651-1714) i feia una variant tècnica coneguda com “perineotomia lateral” per evitar la lesió directa del bulb uretral que provocaria una hemorràgia.

Va operar a l’Hôtel Dieu i a l’Hospital de la Charité, on va fer 60 intervencions en tres mesos, de les que van morir 25 pacients. Li prohibeixen seguir operant a Paris i es converteix en cirurgià litotomista ambulant. No cobrava als pobres i tenia una incidència menor de complicacions en les més de 4.500 litotomies que va acabar fent.

Cheselden, un dels més prestigiosos cirurgians anglesos del segle XVIII (Fig.4), utilitza la via suprapúbica i obté resultats molt millors que els dels litotomistes que usen la via perineal (veure aquesta entrada del blog del dia 06/04/21).

Durant anys es va buscar un tractament dissolutiu de la litiasi. S’oferien quantitats importants de diners a qui aportés un tractament no invasiu. El segle XVIII, el govern britànic va entregar 5.000 dòlars (quantitat equivalent a 650.000 lliures d’ara), a Joanna Stevens, que havia inventat un xarop a base de closca d’ou, closca de cargol, sabó i herbes bullides, que assegurava dissolia els càlculs. Una comissió parlamentària de 22 persones va assegurar que dissoldria els càlculs després de conèixer la fórmula i haver-la experimentat. Malauradament l’invent no va funcionar, però la Sra. Stevens va viure com una reina fins que se li va acabar la fortuna que havia cobrat.

Els homes que decidien anar al quiròfan sabien que s’exposaven a una infecció, a patir molt dolor, a quedar impotents o a quedar incontinents, a conseqüència de la intervenció, que tenia una taxa de mortalitat de vora el 20 %.

Al segle XIX un uròleg francès, Jean Civiale (Fig.5), proposa fracturar els càlculs dins la bufeta amb un instrument que s’introdueix per la uretra , de manera que es pugui fragmentar el càlcul a cegues i que el malalt expulsi amb la micció els petits fragments. Aquest procediment es denomina litotrícia, i exigeix força habilitat, però té molt menys risc que la litotomia. Civiale publica, el 1827, els seus primers 41 casos. El primer l’havia fet el 13 de gener de 1824 en un acte amb públic. El 1842, publica el “Tractat de les vies urinàries” on explica amb detall el seu procediment.

El litotriturador s’unta amb oli i cera abans d’introduir-lo per la uretra. L’instrument té un dispositiu per raspar el càlcul durant una bona estona i després s’introdueix aigua tèbia per eliminar els fragments amb la micció, sense dolor. Aquest procediment va desplaçar la litotomia ja que reduïa la mortalitat del 20 % al 2,3 %.

Ja en el segle XX, la milloria serà encara més considerable amb la introducció del cistoscopi, primer, i posteriorment amb la introducció de l’anestèsia que permetia fer intervencions quirúrgiques sense dolor i amb molt menys perill pel malalt.

Referències

A. Tefekli, F. Cezayirli. The history of urinary stones in parallel with civilisation. Scient. World J., 2013; …_ 1-5.

N.M. Fredotovich. El mal de la piedra y los litotomistas. Rev.Arg.Urol., 2005; 70 (4): 216-221.

V. Gonzalo Rodriguez, M. Perez Albacete, E- Perez-Castro Elena. Historia de la Urología El mal de la piedra. Arch.Esp.Urol., 2009; 62 (8): 623-629.

JJ. Ballesteros Sampol. William Cheselden, singular litotomista y gran ilustrador inglés del siglo XVIII. Arch. Esp. Urol., 60, 7 (723-729), 2007