L’aspirina és segurament el medicament més popular del món. Abans de la comercialització del analgèsics més moderns, com el paracetamol i l’ibuprofè, hi havia aspirines a totes les cases per utilitzar-les com antiàlgic, com a febrífug o com antiinflamatori (Fig.1).

El principi actiu de l’aspirina és l’àcid acetilsalicílic (AAS), obtingut després d’incorporar un grup acetil a l’àcid salicílic, que és un derivat de l’escorça del salze blanc (Salix alba) (Fig.2). L’acció analgèsica de les infusions d’escorça de salze ja eren conegudes dels antics egipcis, com es refereix en el papir de Smith, de l’any 1534 aC. que és un document sobre els tractaments que s’utilitzaven en aquella època. També l’utilitzaven els xinesos per tractar les malalties reumàtiques a l’època medieval.

El 1763, un metge anglès, que també era pastor anglicà, Edward Stone, va mastegar un tros d’escorça de salze blanc, un dia que tenia un atac reumàtic. Malgrat el gust amarg del salze, va seguir mastegant perquè li calmava el dolor. Va experimentar amb els seus feligresos per calcular la dosi que té un efecte analgèsic, que es produïa en tots els casos. Va comunicar aquesta troballa a la Royal Society, convençut d’haver fet una gran descoberta, però no li van fer gaire cas.

El 1859, H. Kolbe descriu el mètode industrial d’obtenir AAS, que serà el que utilitzaran els químics del laboratori Bayer, fundat a Alemanya per Friedrich Bayer el 1863, per fer treballs de recerca sobre nous medicaments.

Bayer va patentar l’aspirina l’any 1899, i la va registrar com un invent del químic Felix Hoffmann (Fig.3).

Aquest va explicar que el seu pare estava invàlid per una malaltia reumàtica i tolerava malament l’àcid salicílic, per això ell es va posar a investigar com podia millorar-ne la tolerància del seu pare. Això el va dur a descobrir l’àcid acetilsalicílic.

Probablement aquesta sigui una historia inventada. El que realment va fer Hoffmann, que era l’ajudant d’un altre químic, Arthur Eichengrün (Fig.4), fou seguir les instruccions del seu cap al laboratori, que volia un analgèsic potent sense efectes secundaris.

El nom d’Eichengrün ha desaparegut de la història que ofereix el Laboratori Bayer sobre el descobriment de l’AAS per dues raons. Primerament, era jueu i a més s’havia acomiadat de Bayer al cap de vuit anys d’haver-hi ingressat per crear una altre empresa que produïa derivats de l’acetat de cel·lulosa.

Quan els nazis arriben al poder, Eichengrün és detingut en un camp de concentració, d’on serà alliberat 14 mesos més tard per les tropes soviètiques.

Més endavant, l’any 1949, Eichengrün publica a la revista Die Pharmazie un article que explica com va ser el descobriment de l’AAS, descrivint com va ser ell qui va impulsar la seva comercialització, després de facilitar mostres d’AAS a diversos metges coneguts, que van constatar els beneficis obtinguts en els seus malalts tractats amb aquest fàrmac.

Eichengrün va morir dos mesos després de la publicació d’aquest article, i la qüestió de la paternitat del fàrmac va quedar en l’oblit fins que, el 1999, W. Sneader va presentar la veritable història de l’aspirina en una reunió de la Royal Society of Chemistry, celebrada a Edimburg.

L’aspirina ha quedat desplaçada com analgèsic per altres fàrmacs, però ha guanyat un espai com antiagregant plaquetari.

Referències

MF Braña et al. La verdadera historia de la aspirina. A. R. Acad. Nac. Farm., 2005; 71: 813-819.

MA Gonzalez Rivera. La aspirina. Rev Med Univ Veracruzana. 2002; 2: 46-47.

W Sneader. The discovery of aspirin: a reappraisal. BMJ (Clinical Research) 2000; 321; 1591 – 1594.