Joaquín Mª Albarrán y Domínguez ha estat un dels més grans uròlegs que ha existit (Fig.1). Va ser cap de la Clínica de les vies urinàries de l’Hospital Necker de Paris, i va contribuir de manera molt notable al desenvolupament de la Urologia i a formar centenars d’uròlegs de tot el món.

Era cubà d’origen, fill d’un andalús i d’una cubana, nascut a Sagua la Grande, quan Cuba era propietat espanyola. Quan tenia nou anys va quedar orfe, i el seu padrí, que era un cirurgià català, el Dr. Fàbregas, l’envià a estudiar a Barcelona. Comença la carrera de metge als 13 anys i l’acaba als 17. Fa el doctorat a Madrid on coincideix amb Santiago Ramón y Cajal. El seu padrí considera que li convé més formació abans de tornar a Cuba, i l’envia a Paris.

Fa primerament una estada amb el professor Ranvier, un patòleg de força anomenada, després estudia bacteriologia, amb Pasteur. Mentre està fent bacteriologia, descobreix un germen nou, el Bacillus pyogenes.

Decideix quedar-se a Paris, per això torna a fer la carrera de medicina. És un estudiant brillant, i guanya la primera plaça en el concurs de l’internat. Durant cinc anys rota per diversos hospitals de Paris, fins que el 1890 arriba a l’Hospital Necker, com a chef de clinique del Servei d’Urologia del professor Félix Guyon, un dels grans uròlegs europeus (Fig.2).

És un uròleg molt complet, expert en anatomia patològica, bon clínic i un cirurgià molt hàbil. En pocs anys publica una sèrie de llibres que tenen gran difusió: “Les tumeurs de la vessie” (1891) (Fig.3), “Les tumeurs du rein” (1903), “Explorations des fonctions rénales” (1905) i “Médicine opératoire des voies urinaires” (1909), a més d’inventar instruments per operar, com l’ungla d’Albarrán, que és un complement del cistoscopi per dirigir el catèter ureteral, i descriu signes i procediments operatoris.

El 1906, succeeix el professor Guyon, que es retira. El 1909, presideix el Iº Congrés Internacional d’Urologia. Va ser l’uròleg més admirat del món en la seva època. Era molt intel·ligent, amb una gran capacitat de treball, i gran tenacitat.

Albarrán no perdé el contacte amb Barcelona, on havia conservat la casa on vivia d’estudiant. Baixava de Paris ocasionalment. Va estar col·legiat al Col·legi de Metges de Barcelona durant 10 anys i fins i tot hi tingué una consulta durant un temps.

Va col·laborar amb alguns treballs amb Gaceta Médica Catalana, però sobre tot ajudà a formar una colla d’uròlegs catalans que feren estades a l’Hospital Necker.

El primer d’ells va ser Víctor Azcarreta (Fig.4), que havia estat company de curs d’Albarrán, i va ser el primer català que va anar a especialitzar-se en urologia. Després hi varen anar Emili Sacanella, Gabriel Estapé (Fig.5), Narcís Serrallach, Josep Mª Bartrina, Vicenç Company, Eduard Perarnau i Lluís Frontera.

Les estades d’aquests uròlegs catalans a Paris van ser fructíferes, perquè tots feren carreres professionals brillants. Azcarreta, Serrallach (Fig.6) i Bartrina (Fig.7) tingueren clíniques privades de molta anomenada. Bartrina fou a més catedràtic de cirurgia de la Universitat de Barcelona. Company fou cap del servei d’Urologia de l’Hospital de Sant Pau, on hi treballà Perarnau, i Gabriel Estapé fou cap del servei d’Urologia de l’Hospital del Sagrat Cor. Sacanella fou el primer cap de servei d’Urologia de l’Hospital Clínic i Lluís Frontera era un metge mallorquí que, després d’un temps treballant a Barcelona, tornà a Mallorca.

Referències

M. Pérez-Albacete. Joaquín María Albarrán y Domínguez (1860-1912). En el centenario de su fallecimiento. Actas Urológicas Españolas, 2012; 36 (4): Volume 36, Issue 4, April 2012, Pages 246-251.

M. Tallada Bunuel. Vida y obra urológica de Joaquín María Albarrán. Tesis doctoral. Madrid: Universidad Complutense, 1983.