Catalunya ha tingut, en el segle XX, una infermeria de molt bon nivell de qualitat, degut a la implantació d’escoles, que van tenir una duració malauradament breu. Montserrat Ripol Noble (Fig.1) és un exemple d’aquestes infermeres ben formades i amb una irrefrenable vocació, educades en les escoles d’infermeria d’aquella època.

Vull agrair a la historiadora de la infermeria, Gloria Gallego Caminero, la informació que m’ha facilitat d’aquesta infermera catalana.

La primera Escola d’Infermeres fou la de la Mancomunitat de Catalunya, que dirigí el Dr. Baltasar Pijoan (Fig.2) i s’extingí el 1924, suprimida per la dictadura de Primo de Rivera. Una excel·lent escola fou la del Montepío de Santa Madrona, a Barcelona. En els anys de la república, el Dr. Antoni Trias i Pujol (Fig.3) va recuperar, com a degà de la Facultat de Medicina de Barcelona, l’Escola de la Mancomunitat, ara impulsada per la Generalitat de Catalunya, que va poder comptar novament amb el Dr. Baltasar Pijoan com a director.

Pijoan va sol·licitar a Montserrat Ripol, que estava treballant a Madrid, que tornés a Barcelona a ocupar el càrrec de directora tècnica de l’escola.

Montserrat Ripol era filla d’un consignatari de vaixells, Andrés Ripol Marrugat, casat amb la germana de la dona del poeta Joan Maragall. Havia nascut a Barcelona el 1895. Estudia al Col·legi del Sagrat Cor, de Sarrià, centre regit per monges franceses, on té companyes que seran infermeres importants, Manolita Ricart i Mercedes Milà (veure aquesta entrada del blog de 16/03/22).

Es fa Dama infermera de la Creu Roja i marxa a Madrid a estudiar a l’Escola de Salud Pública. Fa una primera estada formativa en Salut Pública, al Bedford College de Londres (Fig.4) durant dos anys, de 1931 a 1933.

La infermeria de Salut Pública havia aparegut al Regne Unit, a Liverpool el 1859, gràcies a un projecte promogut pel mecenes William Rathbone, assessorat per Florence Nightingale. Aquest model britànic s’estén per Europa, però ho fa amb retard en el cas espanyol. El títol d’infermera no és reconegut a Espanya fins 1915 i les hi atribueixen només tasques hospitalàries.

El 1932, Montserrat Ripol rep el títol d’infermera de l’Escola de Santa Madrona (Fig.5). Aquell mateix any és becada per la Fundació Rockefeller a fer estudis de postgrau, juntament amb una colla d’infermeres espanyoles, a la Cleveland School of Nursing, on segueixen un curs d’Administració i organització hospitalària. Més tard fa un curs a l’East Harlem Nursing and Health School de Nova York.

El 1933, Montserrat Ripol torna a Espanya per treballar com Infermera visitadora de salut pública a Madrid, però aviat la reclamen a Barcelona per fer-se càrrec de la direcció de l’Escola d’infermeres de la Generalitat, on hi fa docència fins el 1936. Durant els dos anys d’estada a Barcelona, és infermera personal del president Macià.

Atès el clima de violència i inseguretat que es viu a Barcelona, Montserrat Ripol decideix exiliar-se, primer a França on troba feina a l’American Hospital a Paris. El 1937, és contractada pel Ministeri d’Educació Nacional de Veneçuela per fundar l’Escola Normal professional d’Infermeria. El Ministeri veneçolà d’educació havia contactat amb la Fundació Rockefeller perquè els hi facilitessin noms d’infermeres espanyoles que haguessin estat becades als Estats Units. Montserrat Ripol i Aurora Mas de Gaminde seran les infermeres que aniran a Caracas, on troben que els recursos humans i materials són molt limitats. Ripol proposa contractar infermeres professores espanyoles, però les autoritats veneçolanes volen que siguin noies d’allà. Ripol decideix renunciar al càrrec de directora, que assumirà Aurora Mas, i es quedarà per fer formació d’auxiliars d’infermera de la Unió de Damas d’Acció Catòlica i a fer de professora d’Economia Domèstica de l’Escuela Católica de Educación Familiar. Fins l’any 1941 no s’incorpora una altre infermera espanyola. És Manolita Ricart.

Montserrat Ripol mor el 18 de desembre de 1942, i és enterrada al cementiri de Caracas. Era una dona d’un caràcter fort i una estricta disciplina. Era soltera i no tenia descendència.

El seu germà fou el germà Andreu Ripol Noble, monjo benedictí que va ser l’encarregat de rebre Himmler quan va anar a Montserrat cercant el Sant Greal.

Referències

J. Bernabeu-Mestre, ME Galiana. Infermeria i exili. El cas de les visitadores sanitàries. Mètode. Ciència i exili, 2009, nº61.

G. Gallego i Caminero, N. Cuixart i Ainaud. L’escola especial d’infermeres auxiliars de medicina de la Mancomunitat de Catalunya (1917-1924). Gimbernat, 2021; 75: 101-123.