Poques infermeres han sabut col·locar en un món d’homes, com era la sanitat fins a finals del segle XIX, una terapèutica nova basada en el seu propi criteri i experiència. Potser només Florence Nightingale i Elisabeth Kenny (Fig.1) van ser reconegudes, encara que Elisabeth Kenny força tard degut a l’orgull classista dels metges.

Nightingale fou un personatge determinant a qui es deu la reforma dels hospitals, fent-los més segurs (veure aquesta entrada del blog de 27/04/21). La segona tractava els malalts amb una poliomielitis aguda amb un mètode radicalment oposat al que preconitzaven els metges. Tot i que el mètode de Kenny eliminava el dolor muscular i permetia la recuperació de molts malalts, els metges seguien recomanant la immobilització que causava indefectiblement una paràlisi. Molts anys després, el mètode de Kenny es va acceptar, però ningú va recriminar als metges orgullosos que s’havien negat a acceptar-lo.

Elisabeth Kenny (1880 – 1952) era una infermera australiana que va viure en l’època epidèmica de la poliomielitis (Fig.2). Tractava els nens, que havien adquirit la paràlisi infantil, amb calor humit que produïen compreses de llana que havia submergit en aigua molt calenta, i les aplicava sobre els músculs adolorits. Quan el dolor espontani havia cedit, començava amb una mobilització passiva dels músculs afectats fins que el malalt els podia moure. Molts dels nens malalts tractats per sister Kenny van recuperar la mobilitat. Els que rebien el tractament recomanat pels metges, que era la immobilització, quedaven tots paralítics.

Costa d’entendre que s’encaparressin amb un tractament que sempre fracassava, mentre el que aplicava la infermera Kenny anava habitualment bé. Només el criteri elitista de creure que les infermeres han d’estar només a les ordres dels metges podia explicar aquesta barrabassada.

No fou fins ben entrada la dècada dels quaranta que l’American Medical Association va acceptar el tractament de rehabilitació aplicat per Elisabeth Kenny.

El 1943, es construeix l’Institut Elisabeth Kenny a Minneapolis amb la intenció de formar professionals en aquest tractament als nens poliomielítics, d’acord al mètode que descriu Kenny en el llibre “Treatment of infantyle paralysis in the acute stage” (1942).

Kenny va precedir al descobriment de la primera vacuna per Jonas Salk, vacuna de virus vius que va ser superada, el 1957, per la vacuna oral d’Albert Sabin a partir de virus atenuats. La vacuna va fer innecessari el tractament rehabilitador.

Elisabeth Kenny va tenir un mentor, el Dr. McDonnell, un cirurgià que li va reparar una fractura de canell quan tenia 10 anys i li va suggerir que estudiés infermeria. Kenny llegia els llibres d’anatomia del Dr. McDonnell quan era petita.

Als 27 anys, amb el títol d’infermera, s’estableix com infermera rural. Descobreix tota sola que el calor humit és el que millor combat el dolor agut de la polio.

El nom de sister, que és el que utilitzen les supervisores de les sales d’hospital angleses, li van concedir a títol honorífic durant la Iª Guerra Mundial, el 1916, pel seu comportament com a cap de les infermeres dels hospitals britànics de sang (Fig.3).

El 1946, es va filmar una pel·lícula biogràfica d’Elisabeth Kenny “Sister Kenny”, que a Espanya es va exhibir amb el nom d’”Amor sublime”, protagonitzada per Rosalind Rusell, que va ser nominada als Oscar .

Referències

M. Luz Fernández, Raquel Lopez Maza. Elisabeth Kenny: la inspiración de cuidar. Cultura de los Cuidados, 2012; año 16; nº 32.

Anand Raja Devaraj Sushama. Sister Kenny: the forgotten Nightingale. Hektoen International, 2022; 14 (2):