George Washington (Fig.1) és un dels personatges més importants de la història dels Estats Units d’Amèrica. Màxim responsable de les campanyes militars de la Guerra d’Independència contra l’exèrcit anglès (1775 – 1783), elegit per dos mandats president de la recent creada república nord-americana (1789 – 1797), va tenir una acceptació general per la seva prudència, generositat, i capacitat de construir una nova nació des de bases democràtiques.

Washington va experimentar canvis en la seva manera de pensar. Nascut el 1732 en una finca de l’estat de Virginia, en una família anglesa distingida, que havia emigrat a Amèrica el segle XVII i havia acumulat una considerable fortuna, amb plantacions de tabac. En els anys de joventut, s’ocupa de les terres i fa també d’agrimensor. En aquests anys és un súbdit fidel de la corona anglesa.

La mort del seu germà gran per tuberculosi el converteix en hereu d’una extensa finca i conseqüentment en un jove reconegut socialment.

En el conflicte entre francesos i anglesos per apropiar-se de la colònia americana, la coneguda com a guerra dels set anys, Washington s’allista a l’exèrcit anglès i té un paper destacat en els combats, el que li dona un gran prestigi.

Després de la renúncia de França a les seves pretensions, Anglaterra pretén fer pagar les despeses de la guerra a la colònia a través d’impostos, pretensió que irrita les forces vives residents a Amèrica. La protesta de la població de Boston, coneguda com a Boston Tea Party, es va manifestar llençant el carregament de te que duien els vaixells que estaven al port. Aquesta conducta dels anglesos també va irritar Washington i va desvetllar els sentiments independentistes. En la guerra de la independència, Washington té un paper determinant, així com després el tindrà en la construcció del nou estat.

Després del seu segon mandat com a president, Washington es retira a viure a la seva propietat de Mount Vernon, a fer de propietari rural.

Un dia de 1799, dos anys després de retirar-se de la política, Washington torna a cavall d’un viatge d’inspecció per les seves terres, queixant-se de mal de coll, sensació d’ofec i febre. Era el 12 de desembre i tenia 67 anys.

Els criats criden el Dr. James Craik (Fig.2), el metge personal de Washington, a qui havia acompanyat durant les campanyes militars. El Dr. Craik li fa ràpidament una sagnia, que no fa cap efecte benèfic, sinó que empitjora l’ofec que gairebé no li permet enraonar.

El Dr. Craik queda preocupat i crida en consulta dos col·legues, els Drs. Brown i Elisha Dick, que recolzen la proposta de Craik de fer més sagnies i altres mesures, com donar emètics i laxants. Craik i Brown pensen que Washignton té una faringitis i Dick, molt més jove que els altres dos, pensa que té una laringitis, que es el que li causa l’ofec. Dick proposa fer una traqueotomia, proposta que els altres metges es neguen a aplicar, perquè cap dels tres n’ha fet mai cap.

Segurament a cap dels tres metges se li va ocórrer fer una exploració pulmonar, fent percussió i auscultació del tòrax, que segurament els hi hauria permès detectar una condensació pulmonar pròpia de la pneumònia que devia tenir Washignton. La percussió i l’auscultació de l’esquena no es van utilitzar de manera habitual en el primer quart del segle XIX, segurament per no haver arribat a Amèrica les publicacions de Corvisart (veure aquesta entrada del blog del 04/02/22) i Laennec (veure aquesta entrada del blog de 02/07/21).

El malalt va durar poques hores, que els metges van aprofitar per fer-li més sagnies, de manera que, quan Washington va morir, en total li havien tret més de 2 litres de sang.

El malalt va anar empitjorant fins que morí a les deu i vint del dia 14 de desembre de 1799 (Fig.4). És cert que un millor diagnòstic no hauria modificat el final, perquè en aquella època no hi havia antibiòtics. El que més va perjudicar el malalt foren les sagnies, perquè agreujaven la hipòxia, que en gran mesura era causada per la lesió pulmonar. L’anèmia post sagnia només va contribuir a fer més dolorosa la fase final de la malaltia de George Washington.

Referència

George Dunea. The last days of George Washington. Hektoen International. J Med Humanities. 2012, winter.