Babinski va ser qui va descobrir que el reflex plantar en extensió, quan estimules la planta del peu amb un objecte una mica punxegut passant-lo de manera superficial per la vora externa de l’àrea plantar, indica una lesió de la via piramidal (Fig.1). També va observar que els nens sans de menys de 2 anys tenen aquest reflex perquè la seva via piramidal està encara en desenvolupament.

Mentre preparava aquesta entrada, he descobert que Babinski va introduir la paraula pitiatisme i pitiàtic com equivalents a histerisme i histèric respectivament, i que es defineixen com el conjunt de trastorns causats per la suggestió; que són susceptibles de desaparèixer per persuasió. Això és el que defineix el pitiatisme, i a qui el pateix se li deia pitiàtic.

Pitiàtic va ser una paraula que vaig aprendre en començar a fer de metge, per designar el malalt funcional o simulador que es queixava de trastorns sense base orgànica. Pitiàtic em semblava argot de metges per substituir la paraula de malalt psicosomàtic o funcional.

Babinski, que havia sigut el deixeble preferit de Charcot, va discrepar del seu mestre en considerar la histèria com una malaltia sense lesió, causada per autosuggestió, a diferència de Charcot que la considerava una malaltia orgànica (veure aquesta entrada del blog de 08/07/21).

Joseph Babinski havia estat un bon estudiant de medicina. Havia superat l’examen d'”interne des hôpitaux” i, el 1885, havia presentat la tesi doctoral sobre “Etude anatomique de l’esclérose en plaques” que li va dirigir el patòleg Vulpian. Aquell mateix any, guanya la plaça de “chef de clinique” del servei del professor Charcot a l’hospital de la Salpêtrière (Fig.2).

Babinski va tenir la frustració de no superar l’examen de professeur agregé de la Universitat de Paris perquè un membre del tribunal, el professor Charles Bouchard, el va vetar a ell i a Gilles de la Tourette, per ser deixebles de Charcot. Bouchard era també deixeble de Charcot, el primer que va tenir, però van acabar enemistant-se quan Bouchard havia arribat a la càtedra i tenia força poder (Fig.3). Quan es produeix l’oposició a la plaça de professor, Charcot ja era mort i no va poder defensar els seus deixebles.

El 1895, obté la plaça de cap del servei de neurologia de l’Hospital de la Pitié, càrrec que conservarà fins 1921, any en que es jubila.

El seu servei va ser un centre molt apreciat per formar-se com especialista en neurologia. Babinski era un gran expert en la semiologia del sistema nerviós. Creia que tenia més fiabilitat que la història clínica. Va ser el primer en indicar una intervenció quirúrgica neurològica. Va fer operar per Clovis Vincent, el primer neurocirurgià francès, una malalta amb un tumor medul·lar. A més de Vincent, un altre alumne seu fou Egas Moniz, premi Nobel de Medicina que fou més tard força contestat (veure aquesta entrada del blog de 26/04/22).

Amb Brissaud, Pierre Marie, Dejerine i alguns altres va fundar la Societé Neurologique de Paris.

Babinski era solter, i va viure tota la seva vida amb el seu germà Henri, un destacat enginyer i gastrònom, també solter. Henri mor abans i deixà Joseph trasbalsat, que morí poc temps després amb una malaltia de Parkinson que arrossegava de feia temps (Fig.5).

Referències

Jose Luis Fresquet. Joseph François Felix Babinski. Historia de la medicina.

 George Dunea. Joseph Babinski of the Babinski sign. Hektoen International. 2017; 9 (3): .

V J Iragui. The Charcot-Bouchard controversy. Arch Neurol. 1986;43(3):290-295

Rami Massie. Charcot and Babinski: beyond a simple teacher-student relationship. Can J Neurol Sci 2004;31(3):422-426.