Alexander Fleming (Fig.1) va descobrir de manera fortuïta la penicil·lina l’any 1928, però el seu descobriment va quedar enterrat en l’article que va publicar en el British Journal of Experimental Pathology, l’any 1929, fins que el va desenterrar Howard Florey, que és qui va sintetitzar la penicil·lina.

La història del descobriment de Fleming és ben coneguda. Quan torna de vacances al final de l’estiu de 1928, s’adona que, damunt la taula de treball, s’havia deixat plaques de Petri on havia sembrat Staphilococus aureus. Se les va mirar abans de llençar-les i descobrí que en una d’elles havia crescut una colònia de fongs i al voltant seu havien desaparegut les colònies d’estafilococs que esperava trobar-hi (Fig.2).

Dedueix que el fong, que després és identificat com Penicillium notatum, fabrica una substància que té una acció inhibitòria i destructiva contra el germen que estava sembrat a la placa de Petri. Li dona el nom de penicil·lina, però no aconsegueix aïllar-la ni conèixer la seva naturalesa.

El fong que havia contaminat la placa de Petri provenia, probablement, d’un laboratori de Micologia situat al pis de sota del laboratori de Fleming, a l’hospital St. Mary’s. Com no podia progressar en la investigació del que seria anys més tard la penicil·lina, publica un article i deixa aquest camp de treball.

La primera vegada que es va sentir parlar de la penicil·lina al Regne Unit és el 1942, quan el London Time publica una entrevista amb Fleming, arran d’una carta que el director del seu departament, l’immunòleg sir Almroth Wright, havia enviat als diaris, explicant que Fleming havia posat per primera vegada penicil·lina a un malalt molt greu i s’havia curat. Fleming va quedar encantat que l’entrevistessin, però Florey, a qui el periodista havia sol·licitat parlar-hi, no va voler ser entrevistat. Florey havia començat a investigar sobre la penicil·lina en guanyar la càtedra de Farmacologia a Oxford, on va muntar un grup de recerca potent, amb Ernst Chain (Fig.3), un biòleg alemany que havia fugit de l’Alemanya nazi, i Norman Heatley, biòleg format a Cambridge.

Florey va sentir parlar per primera vegada de la penicil·lina a un metge, Cecil George Paine, que n’havia donat unes dosis a un nen de 3 anys que s’estava morint d’una infecció i es va curar amb la penicil·lina que Paine havia fabricat seguint el mètode de Fleming, publicat anys abans.

Florey troba l’article de Fleming i convenç el seu equip per fabricar penicil·lina (Fig.4). Les dificultats tècniques són importants, perquè només poden fabricar quantitats modestes que, a més, tenen una pèrdua d’activitat bactericida als 5 dies de la seva obtenció.

Florey i Heatley viatgen als Estats Units per aconseguir col·laboració de la indústria americana en la producció de penicil·lina. Al Estats Units hi passen uns mesos, en els que Heatley millora l’aïllament, la purificació i la producció de penicil·lina. Finalment signen un acord amb Merck & Co, Squib & Sons i Pfizer & Co perquè conjuntament aquestes tres companyies produeixin grans quantitats de l’antibiòtic, necessàries pel tractament dels soldats ferits en la IIª Guerra Mundial.

La resta de la història és coneguda. L’any 1945 es dona el premi Nobel a Fleming, Florey i Chain. No va ser premiat Heatley, malgrat que també s’ho mereixia. La penicil·lina va salvar moltíssimes vides en la darrera guerra mundial.

Referències

Guillermo Acuña L. Descubrimiento de la Penicilina: Un Hito de la Medicina. Cómo el azar puede ayudar al Científico. Rev.Med.Clin. Las Condes, 2002; 13 (1).

Nicolás Giraldo-Hoyos. Historia de la penicilina: más allá de los héroes, una construcción social. Iatreia. 2021;34(2):172-179.

Walter Ledermann D. La historia de la penicilina y de su fabricación en Chile. Rev Chil Infect 2006; 23 (2): 172-176.