Van Gogh ha estat el pintor més prolífic que ha existit (Fig.1), però només va vendre un quadre, l’últim any de la seva vida. Ara és el pintor més cotitzat. Era un home de caràcter difícil: irascible, impulsiu, impetuós, obstinat i perseverant, afectuós, hipersensible i depenent, descuidat en el vestir i amb poques habilitats socials. Era un fumador i bevedor compulsiu.

S’ha considerat la possibilitat que estés afecte d’una síndrome bipolar, per la depressió apareguda en trencar amb la seva parella. Posteriorment passava temporades febrils de pintar tot el dia, seguides d’altres en que estava deprimit. El febrer de 1888, decideix anar a pintar al sud de França on hi ha més llum i color que enlloc, amb els diners que li dona el seu germà Theo per llogar una casa a Arles (Fig.2). Hi vol crear una comunitat d’artistes. Invita diversos pintors, però només accepta Gauguin, amb qui compartirà domicili, a partir de l’octubre de 1888. Lloga unes habitacions en una casa, avui desapareguda, coneguda com la casa groga.

Les discussions entre Gauguin i Van Gogh es fan constants. El 23 de desembre de 1888, en una d’elles, van Gogh tira un vas d’absenta a la cara de Gauguin. Aquest marxa de casa i Van Gogh el segueix irritat. No se sap ben bé què ha passat, però aquella nit algú porta un tros d’orella embolicada en paper a una prostituta (Raquel) d’un bordell d’Arles. Algú denuncia el cas i troben Van Gogh confós i sagnant al llit de casa seva, i és ingressat a l’hospital d’Arles, l’Hôtel Dieu, on li fan la cura d’urgència (Fig.3).

Cap dels dos explica què ha passat, però l’endemà Gauguin abandona Arles sense acomiadar-se. S’ha de tenir en compte que Gauguin era un bon esgrimista i això pot haver influït alguns biògrafs, molt solvents, en considerar que van Gogh no s’havia mutilat sinó que fou víctima d’una agressió de Gauguin.

Van Gogh ingressa d’urgència a l’Hôtel Dieu el 24 de desembre de 1888. L’atén l’intern de guàrdia, Felix Rey, que fa la cura de la ferida, neteja i embena l’orella (Fig.4). Van Gogh està en plena crisi d’al·lucinacions i deliri, sense convulsions, ni pèrdua de consciència. Les al·lucinacions van tenir un inici sobtat, que Felix Rey interpreta com epilèpsia del lòbul temporal i que cedeixen espontàniament al cap d’un parell de dies. Van Gogh aprofita per pintar.

Reingressa al mes i mig per una recaiguda de les al·lucinacions, que desapareixen de pressa. Li recomanen que faci una estada més llarga, per treure’n l’aigua clara, en un sanatori psiquiàtric.

Ingressa el 8 de maig de 1889 a l’Asil Saint-Paul de Mausole (Fig.5), a Saint Rémy, on hi passarà més d’un any. No li donen l’alta fins el 16 de maig de 1890.

El metge de l’asil és el Dr. Théophile Peyron (1827 – 1895), antic metge de la marina, molt estricte i que no sap res de psiquiatria. Es desconeix el tractament que li imposen. Sembla que és bromur de potassi, càmfora i 2 banys setmanals. L’autoritzen a pintar a l’exterior de l’asil, que permet que hagi pintat 79 quadres en el moment de marxar.

Del sanatori, van Gogh anirà a passar una temporada a Auvers-sur-Oise, on es produirà l’accident que li causarà la mort. Sempre s’ha considerat que van Gogh es va suïcidar, disparant-se un tret a la panxa. Avui dia hi ha molts arguments per pensar que la mort va ser deguda a un tret accidental disparat per un adolescent, estiuejant al poble, que van Gogh no va voler denunciar.

Referències

Hans Kaufmann, Rita Wildegans. Van Goghs Ohr – Paul Gauguin und der Pakt des Schweigens; Berlin (Osburg) 2008.

Steven Naifeh, Gregory White Smith. Van Gogh, The Life (2011).