Durant un període de temps, al segle XIX la medicina irlandesa tingué un gran prestigi, fonamentat en part pel bon nivell de l’hospital de Dublin, el Meath hospital, i per la presència d’uns clínics excel·lents que introdueixen l’ensenyament al costat del llit del malalt, similar al que havien utilitzat al segle XVII els metges de la universitat de Leiden, a Holanda.

L’hospital Meath va ser l’hospital on es va formar l’escola mèdica irlandesa, el més antic de Dublin, fundat el 1753 com un hospital per pobres. Es fa petit, de manera que el 1833 es trasllada de zona i s’instal·la a Heytesbury, d’on ha de marxar el 1998 per incorporar-se al Tallaght Hospital

L’edat daurada de l’escola mèdica irlandesa dura poc, del 1826 al 1843, i depengué de dos metges, Robert Graves (1821 – 1843) i William Stokes (1826 – 1875), homes amb una notable capacitat d’observació que els va permetre reconèixer i caracteritzar un nombre de malalties encara no descrites, entre elles l’hipertiroïdisme.

El seu prestigi i la novetat que en els països anglosaxons representava l’ensenyament clínic atreuen estudiants de diferents països, especialment d’Amèrica del Nord.

El metge més innovador és Robert Graves (Fig.1) (veure aquesta entrada del blog de 11/02/22). Una innovació del Dr. Graves va ser introduir a l’examen físic la mesura del pols arterial amb l’ajuda d’un rellotge de polsera, que va dissenyar i va aconseguir que fos fabricat amb maneta segonera. Lamentablement no va sol·licitar la patent per a aquest disseny i la companyia que ho va fabricar va obtenir ingents guanys, però no ell.

Pel que fa als tractaments dels pacients febrils, va ser incansable per preconitzar que s’havia de mantenir la hidratació i alimentació en comptes de suspendre-les, com era costum. Va ser tanta la seva convicció sobre això, que li va proposar al seu ajudant i inicialment alumne, Dr. William Stokes, que el seu epitafi havia de ser: “Alimentà els febrils”.

El seu tipus i la seva personalitat eren propis d’un gran professor: alt de talla, elegant, vivaç i conversador, de vegades sarcàstic. La seva cavallerositat, manca d’arrogància i culte a la veritat el van fer ser estimat i respectat.

Deixeble i amic de Graves va ser Stokes, d’una família de metges. El seu pare havia estat Regius Professor (per nomenament reial) de Medicina del Trinity College de Dublin. Es forma com a metge en el Meath Hospital i, el 1823, fa una estada a Glasgow i Edimburg on fa els dos últims cursos de carrera. Es gradua el 1825 amb la tesi “De ascite”. Quan encara està estudiant prepara un llibre “Tractat de l’ús de l’estetoscopi”, que publicarà el 1825, el primer text sobre l’instrument dissenyat per Laennec.

El 1826, és nomenat metge del Meath Hospital (Fig.2), on es fa amic de Robert Graves. El 1834, el fan editor del Dublin Journal of Medical Science i, el 1837, publica el llibre “Diagnosis and treatment of Diseases of chest” ple d’observacions clíniques i sobre l’ús de l’estetoscopi.

El 1830, és professor del Trinity College i, el 1845, Regius Professor de la universitat de Dublin. És fundador de la Pathological Society de Dublin i de la British Medical Association.

Stokes és un escriptor prolífic, sobre temes molt diversos, especialment sobre el sistema circulatori (Fig.3). El seu nom ha passat a la història pel signe de Stokes-Adams i per la respiració de Cheyne-Stokes.

John Cheyne (Fig.4) havia estat metge del Meath hospital de 1811 a 1817. Va descriure amb Stokes un tipus d’apnea que dura uns segons i se segueix de respiracions cada cop més amples fins a un màxim d’amplitud, seguida d’una disminució d’amplitud cada cop major fins que es presenta una altra apnea. Fou un metge francès, Henri Huchard, qui va proposar el nom de Cheyne-Stokes per designar aquest tipus de respiració.

Stokes va descriure una altra síndrome, juntament amb el Dr. Robert Adams (1791 – 1873) (Fig.5), que consisteix en una bradicàrdia permanent amb convulsions i estats sincopals causats per una insuficiència circulatòria aguda causada per la bradicàrdia.

Adams era un cirurgià irlandès, deixeble d’Abraham Colles (veure aquesta entrada del blog de 01/11/21) que arribà a ser Regius Professor de cirurgia de la Universitat de Berlin.

Un cirurgià del Meath hospital, Francis Rynd (1801 – 1861) (Fig.6) va inventar una agulla hipodèrmica el 1844, que va estrenar en una malalta a qui volia administrar morfina per un dolor neuràlgic facial de molt temps d’evolució.

Altres metges destacats de l’hospital Meath foren Richard Lane Joynt (1866 – 1928), un dels primers radiòlegs d’Irlanda, i sir Philip Crampton (1777 – 1868), cirurgià que va ser en diverses ocasions president del Royal College of Surgeons d’Irlanda.

L’alumne més important que va tenir l’Escola Mèdica irlandesa va ser William Osler, l’internista per antonomàsia que va estudiar al Trinity College (veure aquesta entrada del blog de 13/01/22).

Referències

JMS Pearce. Robert James Graves MD FRS. Hektoen International Journal, 2022;

Desmond O’Neill. The Meath hospital, Dublin. Hektoen International Journal, 2015;